Raül Romeva: “L’esport a la presó permet que gent molt diversa tingui objectius compartits”
L’Esportiu ha parlat amb Raül Romeva a Lledoners. L’exconseller, ara pres polític, és un dels electes que ha ostentat responsabilitats públiques que sempre ha donat màxim valor a l’esport com a eina social i de construcció de ciutadania activa. A la presó, Romeva està elaborant una tesi doctoral que es titula: “El paper de l’activitat física i l’esport als centres penitenciaris des d’una perspectiva republicana”. Ens n’ha parlat a bastament, com també de les principals qüestions d’actualitat de política esportiva i de política general, en una extensa entrevista de quatre planes de la qual n’avancem alguns destacats.
La presó, la tesi doctoral
“M’angoixaria tenir la sensació de ser aquí dins i no aportar res, de no fer res. Tenir la percepció que ets útil t’ajuda molt. Si tens un mínim d’inquietud i responsabilitat col·lectiva, jo, que vinc del republicanisme d’esquerres i social, tinc l’objectiu de ser útil.”
“L’esport és útil per normalitzar l’errada, per a la salut física i mental, per gestionar l’autoestima...Però s’ha d’individualitzar per a cada intern.”
“El bé comú exigeix inversió. Qui diu que tenir equipaments esportius en una presó és un luxe no en té ni idea”.
“Aquí fem concursos de triples. Hi ha el bo, el segon més bo, el tercer més bo... I si el bo falla un dia, és un drama. Es tracta d’explicar que tothom falla i de recordar què deia Michael Jordan: “Si he arribat a fer bàsquets increïbles és perquè abans vaig fallar molt tirs”.
Política esportiva
“Els jocs d’hivern? Depèn. No tinc un sí o un no ‘per se’. Si compleixen l’agenda 2030, tenen sentit. Si no, són un error”.
“L’esport està infrafinançat. Hi ha la percepció que l’esport és un luxe que només s’ha de finançar quan el que consideres bàsic està cobert”.
“No cal haver estat esportista olímpic per dirigir l’esport. Ara bé, cal que sigui algú mínimament competent i que es faci acompanyar de bons professionals. I hi ha molts dubtes sobre el grau de competència”. [Sobre el nomenament d’Irene Lozano com a presidenta del CSD]
“Les federacions catalanes estan molt condicionades a les espanyoles però és possible tenir una política esportiva molt potent sense tenir seleccions pròpies. Tenir un CAR és fonamental perquè se’n deriven molts fets.”
“L’esportista català ha de competir o no amb Espanya? Quan Espanya va guanyar el mundial de bàsquet vaig felicitar Oriola, Marc Gasol, Ricky... Són gent que disputa el mundial amb qui pot fer-ho. Ens convé que excel·leixin. Ens hem de treure els complexos. Espanya no és prou motiu perquè no estiguem orgullosos dels nostres esportistes”.
“En privat molts esportistes m’han reconegut que estan a favor de competir amb Catalunya però no ho poden fer públic perquè estan en actiu i tindrien conflictes amb patrocinadors.”
L’estratègia
“Has d’anar a guanyar, però si no ho fas, no pots estar dos anys lamentant-te que no tenies el que calia. I fa dos anys que estem encallats en els mateixos debats.”
“Per fer l’escac i mat no pots tenir pensats tots els moviments, del primer a l’últim. Per això un full de ruta és tan perillós, perniciós. Cal saber llegir la situació al tauler en cada moment i prendre la decisió adequada a la realitat. Si confies que l’estat seguirà vies polítiques, actues d’una manera. Si l’estat respon amb porres, togues i violència, saps que has de canviar d’estratègia”.
“D’això se’n diu aprendre, en contraposició amb l’autocrítica permanent. L’autocrítica és útil cinc minuts, i al calaix. Després és inútil, després cal aprenentatge. I aprendre no és fer retrets, és trobar la manera que la victòria no depengui d’una última passada”.
“Un GPS és més útil que un full de ruta. El Glòria se’ns va endur el pont... però el full de ruta diu que aquí hi ha un pont i hem de passar pel pont! i quan el GPS ens calcula la ruta la resposta és: No!!! Traïció!!!”
“L’amnistia posa el comptador de la política a zero. A l’estat i al seu govern li molesta, però a mi em molesta ser a la presó”.