L’any pas­sat vaig tenir una lesió bas­tant greu. Em vaig donar un fort cop amb el genoll a l’ull i gai­rebé perdo el nervi òptic. Per culpa d’això em vaig per­dre el mun­dial de Stutt­gart. Ara estic bé perquè he hagut de posar-me les piles més ràpid que les meves com­pa­nyes. Elles ja estan al cent per cent i jo estic pel camí.

Sí. Em vaig fer un tren­ca­ment de lli­ga­ments al colze i no hi vaig poder anar. També em vaig per­dre el cam­pi­o­nat d’Espa­nya i l’euro­peu, però vaig arri­bar a temps per al meu pri­mer mun­dial.

Estar bé física­ment és molt impor­tant, però també tenir les idees molt clares. Saber on vols arri­bar i què has de fer per arri­bar-hi.

Ara mateix som unes deu que tenim pos­si­bi­li­tats. Des de prin­ci­pis d’any estem fent con­trols entre nosal­tres i també tenim les com­pe­ti­ci­ons ofi­ci­als, com ara la lliga Iber­drola, per posar-nos en forma, i al final tin­drem el cam­pi­o­nat d’Espa­nya, que serà el que deci­dirà.

No és que m’atragués més aquest esport que un altre. Van ser els meus pares, quan tenia cinc anys, que m’hi van por­tar perquè no parava de moure’m tot el dia. M’enfi­lava a tot arreu. El meu pare, a més, havia estat gim­nasta i bus­cava també un lloc on poder tre­ba­llar com a entre­na­dor i ens vam apun­tar tots dos al Salt.

No va ser gaire dur. Lla­vors ja no veia gaire els meus pares perquè com­pe­tia sem­pre a tot arreu, també fora de Cata­lu­nya, i ells tre­ba­llen molt. El que em feia més llàstima era dei­xar el club i totes les meves com­pa­nyes i els entre­na­dors i entre­na­do­res del Salt.

La Montse [Hugas] ja m’expli­cava que al prin­cipi va cos­tar molt que el club sobre­sortís i no va ser fàcil posar una noia, la Clàudia Vila, al CAR de Madrid; però hi va haver un moment en què tot­hom al club va fer un canvi, començant pels entre­na­dors, que van tenir molt clar què havien de fer. Gràcies a això vam sor­tir la Nora Fernández –ara reti­rada–, jo mateixa i la Marina González, i segur que en vin­dran més.

Ho porto molt bé, la veri­tat. La meva mare em va dir quan vaig mar­xar que serien com unes colònies i, mira, han pas­sat qua­tre anys i soc aquí. Hi ha moments que dius “a la merda, ho vull dei­xar tot” però després veus la part posi­tiva, que t’ho pas­ses bé amb les com­pa­nyes entre­nant i a l’escola. Aquí he pogut fer el bat­xi­lle­rat en qua­tre anys i m’ha anat bé perquè amb els estu­dis no soc tan bona com amb la gimnàstica. L’aca­baré aquest any i després m’haig de mirar bé què vull fer. Estic fent el científic però resulta que el que m’agra­da­ria fer no té res a veure amb el científic. Ja veu­rem on aca­ba­rem.

El que més m’agrada, amb diferència, és el terra. Des de sem­pre em va molt bé el bot i gau­deixo botant i sal­tant. Quan vaig tenir la lesió l’únic que desit­java era tor­nar a sal­tar, per la sen­sació de volar i també per la música, el ritme i la dansa. Vaig fer dansa de petita però la mateixa pro­fes­sora va dir als meus pares que bus­ques­sin alguna cosa més moguda encara. Neces­si­tava més marxa. El terra pot­ser és el més artístic. El més dur física­ment són les paral·leles asimètri­ques i men­tal­ment la barra.

Com­pe­tint no l’he pogut veure mai encara, però sí que en alguna com­pe­tició durant algun entre­na­ment ens hem cre­uat. És molt bai­xeta. A la tele sem­bla més alta. Ho dic jo i ho diem totes les gim­nas­tes. És com una extra­ter­res­tre. Una cosa inhu­mana.

Nosal­tres pot­ser no ens podem quei­xar. Però a mi, per exem­ple, sí que m’agra­da­ria veure molts més par­tits de fut­bol femení o que se’n parlés, i això també val per a qual­se­vol esport mino­ri­tari.