Més esport

IKER PAJARES

28È DEL RÀNQUING MUNDIAL PSA

“Soc feliç jugant a esquaix”

“No cobrem com els tennistes però ens podem guanyar molt bé la vida. Jugo el PSA i sis lligues de clubs a Holanda, Anglaterra, Suïssa, Bèlgica, Àustria i Alemanya”

El sabadellenc és el primer top 30 català de la història

Sense els rivals i amics López i Jaume hauria estat impossible que un de nosaltres hagués arribat al top 100

Iker Paja­res (Bar­ce­lona, 1996) és la punta de llança del mira­cle de l’esquaix català, que ha situat tres joves de 24 anys entre els 100 millors del món amb ben just una tren­tena de clubs i 500 llicències. Paja­res (Malibú Espor­tiu), a més, s’ha con­ver­tit en el pri­mer que acce­deix al top 30 en tota la història i estava ren­dint a un gran nivell quan la pandèmia va atu­rar el món. Juga uns catorze tor­ne­jos a l’any, ha obtin­gut nou títols en tretze finals i dis­puta sis lli­gues amb clubs euro­peus. Es va ini­ciar als vuit anys per com­ba­tre la seva hiperac­ti­vi­tat.

Com ha anat l’enlai­ra­ment?
Tot ha succeït bas­tant ràpida­ment. Fa un any vaig tenir dos bons resul­tats i em vaig situar en el top 40. Em cos­tava molt superar la bar­rera i acce­dir als cam­pi­o­nats supersèries, els més impor­tants. Feia temps que jugava a un gran nivell, però els resul­tats no arri­ba­ven.
I s’ha situat al davant del gallec Borja Golán, el millor juga­dor esta­tal de tots els temps...
Ja té 38 anys i és increïble el que està fent i com està aguan­tant a un nivell altíssim. Abans del con­fi­na­ment va arri­bar als quarts de l’Open de Chi­cago. El rànquing, ara mateix, és només un número. Podem gua­nyar o per­dre qual­se­vol par­tit. Anys enrere era dife­rent. Un top 10 o top 20 era into­ca­ble, ina­bas­ta­ble. Si ara jo jugo amb un top 100, és un par­tit duríssim.
Al febrer a Santa Cris­tina d’Aro el va der­ro­tar per pri­mer cop en la final de l’esta­tal.
Tam­poc no hem jugat gaire. Les oca­si­ons en què ens hem tro­bat van ser cam­pi­o­nats d’Espa­nya i mai no ens hem enfron­tat en el PSA. L’any pas­sat vam jugar un par­tit molt dur en les semi­fi­nals de l’esta­tal. Em va gua­nyar per 3-2. Se’m va esca­par. Enguany l’he pogut vèncer.
Amb Edmon López (50è) i Ber­nat Jaume (71è), s’han retro­a­li­men­tat per arri­bar a dalt.
Hau­ria estat impos­si­ble que un sol de nosal­tres estigués en el top 100 sense els altres dos. Hem cres­cut junts. Vaig començar a jugar als vuit anys i als deu anys ja estava com­pe­tint i ja els recordo. Als catorze anys vam començar a com­pe­tir inter­na­ci­o­nal­ment i viatjàvem junts. Quan era júnior hi havia força gent en els cam­pi­o­nats de base, uns trenta per cate­go­ria. A mesura que vam anar crei­xent va anar caient i ara no hi ha ni esco­les ni cam­pi­o­nats júnior.
Pri­mer rivals i després amics...
Són els meus rivals i els meus millors amics. Amb l’Edmon seguim entre­nant junts al Metro­po­li­tan Gali­leo, en l’acadèmia BSG del Víctor Mont­ser­rat, i abans també hi era el Ber­nat.
Es diu que viuen bé del ten­nis els 100 millors. Quin seria el paral·lelisme en l’esquaix?
No cobrem tant com els ten­nis­tes però ens podem gua­nyar molt bé la vida. Pot­ser par­la­ria dels 50 millors. També dis­pu­tem lli­gues euro­pees de clubs per com­ple­tar els guanys. Jugo sis lli­gues, a Holanda, Angla­terra, Suïssa, Bèlgica, Àustria i Ale­ma­nya. Quan no tenim cam­pi­o­nat fem dos o tres par­tits per set­mana. És una font d’ingres­sos molt gran. Com millor rànquing tens, millor et paguen. L’anglesa i l’holan­desa són les més for­tes i el nivell és altíssim. Els clubs tenen cada cop més patro­ci­na­dors i més pres­su­post. Ens tro­bem amb equips que tenen diver­sos juga­dors entre els deu millors del món. M’agafo els bit­llets i torno sem­pre el mateix dia. Al cir­cuit també intento tor­nar sem­pre ràpida­ment. Que­dar-se surt més car i no es pot entre­nar tan bé. Hi ha mesos que agafo quinze avi­ons.
Perquè aquí no és mediàtic l’esquaix. Està estig­ma­tit­zat per l’esclat i pata­cada poste­rior dels anys vui­tanta?
No sabria donar una raó. Els cam­pi­o­nats que juguem són molt atrac­tius visu­al­ment i no tenen res a enve­jar al ten­nis. A Egipte mun­ten pis­tes al mig de les piràmides; a Hong Kong, a dalt de tot d’un gra­ta­cel, etc. Són ubi­ca­ci­ons increïbles. A altres països d’Europa i a Àsia som més cone­guts i més reco­ne­guts. Aquí hi va haver un esclat molt ràpid i va bai­xar quan hi va haver un canvi en la visió de l’esport i van començar a sor­tir noves ofer­tes espor­ti­ves com l’spin­ning, el cross­fit, etc. Els clubs neces­si­ta­ven espai i van apro­fi­tar les pis­tes d’esquaix.
Egipte, que té els qua­tre millors del rànquing, ha aga­fat el relleu al Pakis­tan com a potència.
Hi ha onze egip­cis entre els 20 millors. Són molts, molt bons i tots tenen el mateix estil de joc, molt agres­siu i amb sang freda. Costa molt gua­nyar-los. Ara l’esquaix ha evo­lu­ci­o­nat molt, amb pis­tes de vidre molt ràpides. En les d’abans de paret la pilota botava més i el joc era més lent. Els egip­cis han revo­lu­ci­o­nat el joc i juguen molt al davant. Abans el joc era un 80% al dar­rere i un 20% al davant. Ara al davant hi juguem un 50% dels punts. Quan poden tallen la pilota i els punts duren la mei­tat que abans. Els pas­sa­pi­lo­tes han per­dut rànquing i els agres­sius han pujat. Ha millo­rat molt l’espec­ta­cle, tot i que també hi ha més errors. Curi­o­sa­ment, però, els egip­cis no són gaire pro­fes­si­o­nals, tenen una filo­so­fia de com­pe­tició i d’entre­na­ment dife­rent. No es pre­pa­ren bé els par­tits, ni s’escal­fen, ni fan esti­ra­ments després, ni tenen l’ali­men­tació ade­quada. Per això són molt irre­gu­lars. Al gener vaig enfron­tar-me al número 1 del món en un tor­neig als Estats Units i vaig gua­nyar el pri­mer joc en només sis minuts. No s’escal­fen i fan ser­vir els pri­mers com­pas­sos del par­tit per fer-ho.
Vostè es cuida molt.
Sí. Estic molt con­tent de l’equip amb el qual tre­ba­llo, amb el Víctor Mont­ser­rat i la seva dona, la Bet Con­se­gal, que em fa la pre­pa­ració fora de pista. Fa cinc anys que estic amb ells. El canvi és bru­tal.
Quins són els seus objec­tius quant a rànquing?
No tinc ni he tin­gut mai objec­tius de número de rànquing. Estic vivint de l’esquaix i m’ho passo molt bé. Soc molt feliç amb el que estic fent i vull seguir. Òbvi­a­ment, m’agra­da­ria ser top 20 o top 15 en un parell d’anys. He tin­gut grans resul­tats i abans del con­fi­na­ment estava a un nivell molt alt.
La PSA ajorna com­pe­ti­ci­ons per refer el calen­dari o les can­cel·la?
Ens hem per­dut qua­tre cam­pi­o­nats supersèries entre abril, maig i juny i els volen tor­nar a situar en el calen­dari. Pel que fa a la defensa de punts, han con­ge­lat un mes, l’abril, i set­ma­nal­ment envien comu­ni­ca­ci­ons. S’hau­ria d’haver fet com amb el ten­nis, con­ge­lar tot el període suspès. Això ens dona­ria més tran­quil·litat. Al maig defenso molts punts perquè vaig jugar la final de Wim­ble­don. Tenen l’espe­rança de tor­nar al juny. Jo ho veig impos­si­ble.
És cert que era hiperac­tiu i per això el van ins­criure a jugar a esquaix?
De petit era un des­as­tre. Era molt mogut i ho veia. Em tirava al llit i tenia mol­tes pul­sa­ci­ons. Ara estic més cal­mat.
Com ha por­tat el con­fi­na­ment?
Bé. He fet pre­pa­ració física a casa i al garatge. Dins del mal, m’ha anat bé per avançar en algu­nes assig­na­tu­res. Estu­dio ciències de l’esport i la salut amb el pro­grama d’ava­lu­ació única. No vaig a classe i només faig exàmens.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)