Com que m’ho volia agafat tot amb molta paciència, sense pressa, per retrobar-me a poc a poc, l’aturada tampoc m’ha anat malament del tot perquè ara puc fer treball específic del genoll sense la pressió de la competició.

Segur que no m’ha costat tant adaptar-me a la situació com a les meves companyes o altres esportistes. A casa no tinc el mateix que en un gimnàs però alguns m’han cedit material, cosa que és d’agrair. Un punt a favor seu.

A mesura que passa el temps ho vaig oblidant cada vegada més. Al principi quan els periodistes m’ho preguntàveu sí que em queia alguna llàgrima i tot, però ara està tot superat. Ho veig com un procés d’aprenentatge i la qüestió és tornar més forta que mai.

Quan em van operar primer em van dir que serien vuit o nou mesos, que en aquell moment ja em van semblar una eternitat, però també sabia que era una lesió d’encreuats i lligaments molt complicada. Quan passen els mesos el més dur és la incertesa de no saber quan i si podràs tornar a jugar, aixecar-te cada matí i sentir que el genoll et fa mal. Em va costar molt, a més, que la cama agafés ritme. Per sort, el pitjor ja ha passat.

Sí. L’any anterior havia debutat amb la selecció espanyola i va ser una temporada espectacular. No sé si era fixa a l’equip però segur que hi tenia un peu a dins. Va passar en un mal moment.

Més que ràbia, ho veia com una injustícia per a mi. Es pot dir que veient aquella final vaig sentir enveja, però enveja sana.

Mirant-ho egoistament, amb tot el que ha passat em va bé. Aquest any era molt just per a mi. Hauria lluitat molt per ser convocada, però el genoll té un límit. Ho veia impossible. Una temporada serà suficient per tornar al meu millor nivell. El 2021, a més, també hi ha el mundial a Granollers i Barcelona, que em fa molta il·lusió.

Sí, i no només per veure com anava l’evolució física de la lesió sinó per com em trobava psicològicament. El fet que molta gent, no només ell, s’hagi preocupat per mi m’ha donat un punt extra de motivació i noto que m’ha ajudat en la recuperació.

Costa molt tornar a tenir una concentració plena, sobretot pensar que no em faré mal, però a poc a poc, com el dolor, m’ha anat marxant del cap. Encara no tinc una confiança absoluta, però els primers mesos van ser molt pitjors.

Una cosa sí que he pogut fer mentre he estat lesionada, que és un màster. Abans de la lesió ja m’havia graduat d’INEF.

Han tardat massa a anunciar-ho, però és la decisió més assenyada que podien prendre.