De ben petit, tot i que a l’hivern, amb l’aigua freda, em feia man­dra anar-me a entre­nar. Els meus pares molts cops m’havien de convèncer i jo feia mor­ros. A mesura que et vas fent gran, però, comen­ces a gau­dir més i apa­reix la com­pe­ti­ti­vi­tat.

Quan en Gerd Ser­ra­sol­ses, el nos­tre entre­na­dor, va començar a com­pe­tir en cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals. Era el nos­tre ídol i nosal­tres per ani­mar-lo pre­paràvem pan­car­tes, samar­re­tes i ban­de­res. Això ens va fer veure tota la com­pe­tició i el nivell que hi havia. Vèiem pos­si­ble ser com ell. Aquesta pri­mera experiència va fer que ens centréssim encara més en la moda­li­tat d’estil lliure i de mica en mica vam començar a entrar en cam­pi­o­nats. És un procés curiós: comen­ces tenint refe­rents, lla­vors com­pe­tei­xes con­tra ells, i en el meu cas, t’aca­bes con­ver­tint d’alguna manera en un refe­rent.

Els palis­tes estem acos­tu­mats a seguir el cicle de l’aigua tot l’any. A la pri­ma­vera entre­nar-se als Piri­neus és fabulós, després t’has de moure cap als Alps, Noru­ega, a les fonts del Nil o a altres llocs. Hem de bus­car a cada època de l’any on hi ha les millors con­di­ci­ons. Aquest any ha estat més costós, i no només els entre­na­ments sinó també el calen­dari espor­tiu. Era any d’euro­peu i no s’ha pogut dis­pu­tar. De com­pe­ti­ci­ons esta­tals no n’hem fet cap.

Pri­mer pen­ses en nega­tiu però després t’espa­vi­les. Vaig anar a la platja de la Fosca per apro­fi­tar les ona­des que hi havia. També hem apro­fi­tat rius locals, com ara el Lli­erca, que ana­ven molt caba­lo­sos gràcies a les últi­mes plu­ges. Havíem d’apro­fi­tar tot el que teníem pel ter­ri­tori i treure’n el màxim pro­fit. En comp­tes de pen­sar en el que no tens, has de valo­rar el que tens i tirar enda­vant.

El dia després de gua­nyar el mun­dial m’aflo­ra­ven tots els sen­ti­ments del cos. Allò no va tenir preu. La sen­sació d’haver acon­se­guit el teu somni des de nen és difícil de des­criure. Per una banda, em vaig treure un pes de sobre, però per l’altra em vaig rela­xar i ho vaig pagar a Sort l’any següent aca­bant segon. Això que hi ha un cim és rela­tiu, sem­pre queda molt per apren­dre i per fer, i cada moment dins de l’aigua pot ser deci­siu. Has de saber que hi ha molta gent que té capa­ci­tat per fer-ho igual de bé que tu. Quan arri­bes a ser campió del món, ets més cons­ci­ent de les coses que no has fet bé.

La filo­so­fia és com la d’en Bruce Lee, perquè el que fem és moure’ns al ritme de l’aigua. Apro­fi­tem la força de l’aigua al nos­tre favor com ho feia ell amb els seus opo­nents. Apro­fi­tes la força del teu adver­sari, l’aigua, i la fas la teva ali­ada. Els millors palis­tes són els que acon­se­guei­xen moure’s a més velo­ci­tat dins l’aigua i són capaços d’adap­tar-se al seu tempo; diria que això és el més impor­tant. Aquest esport és 90% de tècnica i 10% de forma física.

Després de gua­nyar el mun­dial del 2017, vaig entrar a tre­ba­llar a Red Bull en un horari com­plet (vuit hores) i això em va com­pli­car els entre­na­ments. La lec­tura que en vaig fer en aquell moment va ser que és bas­tant incom­pa­ti­ble man­te­nir l’alt nivell i tenir una altra feina amb hora­ris. D’aquí va venir la idea de crear el pro­jecte de l’Escola Euro­pea, que con­sis­teix a fer esta­des d’estil lliure amb joves d’arreu del món i com­bi­nar-ho amb els meus entre­na­ments. Estic molt il·lusi­o­nat amb aquest pro­jecte ja que em podré con­ti­nuar entre­nant i tindré una certa lli­ber­tat per viat­jar, des­co­brir nous espais i créixer com a per­sona.

El Ter està patint molt la falta d’aigua, però Cata­lu­nya és una zona de clima medi­ter­rani i els rius per­den bona part del seu cabal. Els palis­tes estem tots molt a favor que es man­tin­guin els cabals ecològics, no només per exer­cir l’esport sinó també perquè esti­mem el riu. La bio­di­ver­si­tat i la no con­ta­mi­nació dels rius són fac­tors inne­go­ci­a­bles. És un esport que té molt poc impacte sobre el medi en què l’exer­cim. El Club Piragüisme Salt-Ter el pri­mer que va fer després del tem­po­ral Glòria va ser orga­nit­zar una cam­pa­nya de neteja del riu Ter, i van ser els pri­mers de moure fitxa per treure’n brutícia. Les riua­des són coses natu­rals, el que no és natu­ral són totes les escom­bra­ries que s’hi tro­ben.

El gran pro­blema que tenim són les pre­ses d’aigua. Se solen cons­truir en els millors llocs per prac­ti­car l’esport, en llocs amb des­ni­vell i on hi ha ràpids. Si ara mateix no hi hagués Sus­queda o el Pas­te­ral tindríem un riu (Ter) de referència en l’àmbit esta­tal d’aigües bra­ves. Últi­ma­ment hem per­dut rius que eren llocs de pele­gri­natge per als piragüistes; per exem­ple, al riu Nil s’han cons­truït dues pre­ses que han fet per­dre tots els ràpids. Ens venen que les pre­ses són ener­gies netes i reno­va­bles, però es va demos­trant de mica en mica que això no és veri­tat ja que tallen el curs flu­vial.

A mesura que et vas fent gran vas rela­ti­vit­zant la importància de les coses. Quan tens setze anys ser campió del món ho és tot, més enda­vant ho veus dife­rent. Ara valoro més la qua­li­tat humana de les per­so­nes.