Sí, durant el confinament he estat a casa, a Blanes, i tenint en compte les circumstàncies, m’he mantingut força bé físicament. No he estat mai quieta, però m’agrada la llibertat, poder córrer i, sobretot, jugar. He estat més de tres mesos sense fer cap partit oficial.

De petita feia molts esports. Quan tenia 7 anys en un poliesportiu vam fer tennis i els monitors van veure que hi tenia més facilitat que els altres nens. Ho van comentar als meus pares i ràpidament vaig dir que sí, que m’agradava, i cada vegada, de fet, m’ho passava més bé, i així fins ara.

Al CT Blanes vaig començar amb Jordi Sala, que va ser molt important per a mi. Després vaig anar dos anys a Múrcia i l’entrenador d’allà també em va ajudar molt. A Barcelona porto cinc anys amb Marc Pallarès, que ha estat clau per a la meva evolució.

A Múrcia em van donar moltes facilitats per fer l’ESO de forma telemàtica, i a la llarga he pogut acabar el batxillerat. L’època més dura, però, va ser la de la lesió, quan vaig anar a Barcelona. El metge va insistir que per l’edat calia operar, i em vaig perdre tota l’etapa del circuit ITF júnior i els Grand Slams. M’hauria agradat viure-la. Quan vaig tornar tenia gairebé 17 anys i vaig començar a jugar en el circuit professional.

No em queixo, tot i que és un esport molt dur. Tothom sap que hi ha molts alts i baixos, però el tennis m’ha ensenyat molt i ho continuarà fent. M’agrada que formi part de la meva vida. Fer el salt del circuit ITF a la WTA no és fàcil, però estic treballant molt dur per poder-lo fer com més aviat millor, tot i que cada jugadora ha de seguir el seu camí. El meu primer somni a curt termini és jugar una prèvia d’un Grand Slam, cosa que vol dir acostar-me a les 200 millors jugadores del món.

El tennis et dona moltes alegries, però també hi ha l’altra cara de l’esport professional. Quan els resultats no acompanyen, això li pot passar a qualsevol. En el meu cas tinc un equip al darrere que m’anima cada dia perquè no em rendeixi passi el que passi perquè veuen que tinc qualitat per seguir endavant.

Això depèn de cada persona i el seu caràcter. Hi ha jugadores que potser tenen respecte per les altres, però personalment intento portar-me bé amb tothom.

M’ho vaig passar molt bé i va ser molt emocionant pel fet de jugar a Tarragona, però tinc un gran record també del màsters europeu sub-16 del 2015, quan em van nomenat millor jugadora europea. Va ser una època molt maca.

Intento desconnectar, però no és fàcil. T’entrenes, recuperes i menges pensant en el tennis i al final vius per aquest esport. A una persona a la qual no li agradi és molt difícil que pugui fer aquesta professió. Jo la gaudeixo molt encara que estigui fora. M’agraden també, però, altres esports, i moltes vegades em quedo enganxada a Teledeporte veient gimnàstica rítmica o atletisme. No em costa posar-me en la pell d’altres esportistes.

Soc agressiva, ràpida i m’agrada posar en dificultats sempre les rivals. De petita admirava Xaràpova i Serena Williams, però ara em fixo en moltes jugadores i jugadors diferents per veure què en puc aprendre i com puc fer evolucionar encara més el meu joc.