Noah Lyles (Gainesville, Florida, 1997), el flamant campió mundial de 200 m a Doha, és un dels grans referents de la velocitat des del regnat d’Usain Bolt. Les comparacions amb l’irrepetible llampec de Trelawny l’han perseguit des de la seva irrupció en el primer pla de l’univers atlètic. De fet, Lyles acreditava amb 21 anys –ara en té 23– millors registres (9.86 en 100 m i 19.50 en 200 m) que Bolt (10.03 i 19.75) a la seva edat. El seu posat divertit i desimbolt durant les competicions va atreure els focus des de les seves primeres aparicions en les grans reunions europees de la lliga del diamant. També hi van ajudar alguns aspectes de la seva indumentària, com el costum de portar mitjons llargs d’allò més cridaners mostrant les seves preferències cinèfiles i televisives. En algunes competicions se l’havia vist amb uns mitjons al·lusius a R2, de Star Wars, o de Bola de Drac, entre d’altres. Més enllà dels seus magnífics registres sobre el tartan, algunes facetes de la seva biografia el convertien en un atleta mediàtic, com els seus inicis en la gimnàstica o l’afició per compondre cançons de hip-hop i rap.

Però darrere els flaixos i els reconeixements atlètics s’amagaven altres detalls de la seva trajectòria més foscos, ni de bon tros alegres, que de mica en mica ha anat donant a conèixer. Lyles va sorprendre la setmana passada amb una piulada al seu compte de Twitter en què confessava els seus problemes amb les depressions: “Recentment he decidit prendre medicaments antidepressius. Aquesta ha estat una de les millors decisions que he pres des de fa molt temps. Des d’aleshores, he estat capaç de pensar deixant de banda el costat obscur de la meva ment, que res no importa. Gràcies a Déu per la salut mental.” De fet, el campió mundial de 200 m ha admès que en la seva etapa escolar havia estat objecte d’assetjament a conseqüència de la dislèxia i els seus problemes en l’aprenentatge. Tampoc hi ajudava la seva condició d’asmàtic sever i d’haver de refugiar-se amb el famós Ventolin. El velocista nord-americà va respirar alleujat quan es va decidir ajornar els Jocs de Tòquio al 2021 i va fer evident la seva por pel fet de formar part del col·lectiu de risc. “El meu cos està més exposat al contagi que el d’altres persones i per això haig d’anar amb més cura. La meva primera preocupació és que tothom estigui sa i que tots puguin entrenar-se en un lloc adequat abans de competir”, admetia a finals de març des del seu confinament total a Florida.

De petit, Lyles era un nen introvertit, i primer la gimnàstica i després l’atletisme van ser la seva via d’escapament. Lyles no és el primer ni serà l’últim esportista d’elit que pateix o ha patit malalties mentals, però l’honora el fet de fer-ho públic. Són temes tabú, enemics invisibles que sovint s’amaguen, tant en l’esport com en la societat. La depressió és un company de viatge persistent i el velocista nord-americà reconeix que les visites setmanals al terapeuta l’ajuden a no tornar a caure en el pou. L’assetjament escolar, l’asma o les depressions no han impedit que Lyles sigui ara per ara un dels màxims exponents de l’esprint mundial, i aquesta és la seva victòria més important. Ni tampoc li impediran mantenir ben viu el somni de lluitar per tres ors en els Jocs Olímpics de Tòquio 2021, en 100 m, 200 m i 4x100 m.