La mascareta irisada
Julian Alaphilippe guanya la cursa d’Imola amb un atac marca de la casa en la darrera ascensió
Julian Alaphilippe (1992) és el vencedor del mundial de la mascareta, organitzat a correcuita a Imola després que Suïssa es negués a ser la seu del campionat que l’UCI li havia concedit. És el major èxit en la brillant carrera del francès, el primer a dur el mallot irisat des que el 1997 a Sant Sebastià va guanyar Laurent Brochard, de l’equip Festina. L’atac de Loulou per coronar sol Gallisterna, la darrera pujada d’un exigent recorregut de 258,2 km amb 5.000 m de desnivell positiu acumulat –només van acabar-lo 88 corredors, i 86, entre ells Marc Soler i David de la Cruz, van abandonar–, li va permetre agafar un marge que en l’entrada al circuit d’Imola era de 13 segons a 3 km.
El flamenc Wout van Aert (1994), favorit pel suport de la potent selecció belga, va guanyar la plata i el suís Marc Hirschi (1998), campió del món sub-23 fa dos anys, va aconseguir el bronze per mil·límetres, superant el també vencedor d’etapa al Tour i campió del món el 2014, Michal Kwiatkowski (1990).
Sense paraules
“És difícil dir res ara mateix, això és un somni per a mi: altres cops hi havia estat a prop però ni tan sols havia pujat al podi”, deia el campió del món, amb llàgrimes als ulls. Primer en la Fletxa Valona i la Clàssica de Sant Sebastià fa dos anys, després de guanyar la muntanya al Tour, el seu palmarès va començar a fer patxoca la temporada passada amb la Strade Bianche i la Milà San Remo –segon aquest estiu, darrere de Van Aert a l’esprint–, la Fletxa Valona de nou i, sobretot, el mallot groc al Tour fins a l’antepenúltima etapa, en què el va cedir a Egan Bernal.
Canvi de bici
La fuga de set homes, controlada per les seleccions més potents, va passar a la història quan quedaven 70 km, i quan quedaven poc més de dues voltes, Tadej Pogacar va canviar de bici i va creuar la línia d’arribada despenjat darrere els cotxes. En la següent, amb el so de la campana, tenia 25 segons d’avantatge respecte al pilot després d’un atac en solitari en la primera de les dues ascensions (Mazzolano). Tom Dumoulin va atrapar l’eslovè a menys de 22 km i amb la selecció belga marcant la pauta.
Barra lliure
Damiano Caruso havia contraatacat amb els dos primers de la CRI del Tour neutralitzats, i va obrir els atacs a discreció amb Bèlgica confiant en les capacitats de Van Aert a l’esprint i Van Aert entrant en les escapades. Com la de Vincenzo Nibali, amb Mikel Landa, Rigoberto Urán i el campió olímpic a Rio, que, tot just coronada la primera ascensió, van ser atrapats abans d’afrontar la pujada a Gallisterna, a 14 km del final.
Els atacs es van anar succeint i en un es va formar un nombrós grup en què destacaven Van Avermaet, Bilbao i Alaphilippe. En les rampes més dures de Gallisterna (14%) Marc Hirschi va endurir encara més el ritme de Van Aert, fins que Kwiatkowski va reduir el grup capdavanter a sis unitats. Llavors, Alaphilippe va fer un dels seus atacs tan característics per coronar en solitari, amb cinc homes darrere a 8 segons quan quedaven 11 km.
La manca d’entesa entre Fuglsang, Roglic, Van Aert, Kwiatkowski i Hirschi va permetre a Loulou esgarrapar uns segons (15 a 9 km) i entrar també en solitari al circuit d’Imola.
