Se’n va una llegenda
Jordi Llopart, de 68 anys, està en coma irreversible. Seva és la històrica plata en els 50 km marxa a Moscou 1980. Referent i un dels grans pioners de la marxa atlètica a Catalunya, és el primer atleta català que va pujar a un podi olímpic
L’atleta Jordi Llopart i Ribas (5/5/1952, el Prat del Llobregat) està en coma irreversible a Can Ruti als 68 anys. El mantenen artificialment amb vida a l'espera de l'equip de transplantaments que li ha d'extreure els òrgans aptes per ser donats. Llopart no ha pogut sobreviure a una llarga malaltia i deixa en el record sobretot la històrica plata als 50 km dels Jocs de Moscou el 30 de juliol del 1980, la primera medalla de l’atletisme català en una cita olímpica. Aquell dia, on molts van descobrir per primer cop una modalitat que esdevindria popular (la marxa atlètica) només l’alemany de l’Est Hartwig Gauder (3h49:24) va deixar enrere el català (3h51:25) en uns Jocs on Espanya competia amb la bandera olímpica pel boicot de molts països del bloc occidental. El podi el va completar el soviètic Ievgeni Ivtxenko (3h56:32) mentre que l’altre gran referent històric de la marxa a Catalunya, Josep Marín, entraria sisè (4h03:08).
Per als entesos, l’actuació d’aquell dia de Llopart va ser una sorpresa. El 1978 havia estat el primer català a assolir un títol europeu d’atletisme i el 1979 va batre el rècord d’Europa de la distància (3h44:33), una marca que va ser rècord d’Espanya fins al 1983, quan el seu rival i company Josep Marín el va acabar rebaixant. Van ser els seus tres grans anys en la competició internacional. Llopart havia començat a fer atletisme sota les ordres del seu pare, Moisès. Va debutar en les categories inferiors en proves de cros i fons abans de fer el salt a la marxa, on va demostrat de ben petit un nivell extraordinari.
Va debutar en un campionat internacional el 1973 i després de Moscou encara aniria als Jocs de Los Angeles (7è) i als de Seül (13è). Es va quedar amb les ganes de retirar-se als Jocs de Barcelona. Ho va fer uns mesos abans a Badalona en un campionat d’Espanya en què va quedar definitivament fora de l’equip olímpic. A l’Estadi Olímpic, amb tot, veuria triomfar un dels seus alumnes més avantatjats, Dani Plaza, campió en la distància dels 20 km.
Llarga durada
Tot i que el seu gran moment va ser Moscou, la seva trajectòria inclou nou títols de campió d’Espanya i també dues victòries en la copa del món (1979 i 1983). Va ser 48 vegades internacional absolut i després del títol europeu del 1978 també va participar en els campionats continentals del 1982, 1986 i 1990, i en els mundials del 1983, 1987 i 1991.
Després de deixar la competició, ràpidament es va dedicar a entrenar atletes d’elit. A banda del campió olímpic, Plaza, també van passar per les seves mans Basilio Labrador, Jesús Ángel García Bragado, que el 1993 ja seria campió del món, Teresa Linares i Beata Betlej, entre d’altres.
Entre el 2005 i el 2008 va ser secretari tècnic de la secció d’atletisme del FC Barcelona i també va ser assessor del prestigiós equip de marxa de Mèxic durant el cicle olímpic 2008-2012. També va exercir d’assessor en l’equip de marxa de la federació japonesa i el 2004 va participar en la fundació de l’Associació Espanyola de Marxa Atlètica, de la qual fou vicepresident. Entre les moltes distincions que va rebre hi ha l’Orde Olímpic del Comitè Olímpic Internacional.
A banda del seu pare, l’altre entrenador de la seva vida va ser el polonès Jerzy Hausleber, que el va convèncer perquè anés a preparar els grans esdeveniments en estades a Mèxic. Hausleber va fer de mitjancer posteriorment perquè Llopart entrenés marxadors de la federació mexicana.
En aquests últims anys els problemes personals l’havien impedit treballar amb continuïtat.
L’ADEU
Es va retirar el 1992, quan va quedar fora de l’equip olímpic de BarcelonaUn medallista olímpic a l’atur
El 2012, quan Llopart va deixar la seva feina com a assessor a la federació de Mèxic, va quedar-se a l’atur i molts mitjans es van fer ressò d’una situació del tot inèdita, que un esportista amb el seu palmarès no tingués feina. De fet, cobrava un subsidi de 426 euros i va necessitar ajuda del Comitè Olímpic Espanyol, del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat i de l’Ajuntament de Calella. La publicitat del seu cas li va permetre trobar algunes feines. Així, el 2015 va treballar a Fitwalking (caminar per la salut) a l’empresa de nutrició Bluebonnett. També va crear a Canet l’escola per caminar mentre mantenia contacte encara amb alguns marxadors d’elit al Japó, als quals assessorava amb vista als Jocs Olímpics de Tòquio. També va impartir classes a les pistes de Calella.