És com­pli­cat fer un balanç. Hi ha hagut coses bones i coses dolen­tes. En alguns aspec­tes ha estat posi­tiu. De vega­des l’adver­si­tat et fa ser millor, però també ha estat bas­tant dolent en el sen­tit que per culpa de la pandèmia vivim uns temps com­pli­cats tant amb la família com en el tema espor­tiu, en què la vida quo­ti­di­ana se’ns ha com­pli­cat, a par­tir de l’ajor­na­ment ines­pe­rat dels Jocs. Allò que ningú no pen­sava que podria pas­sar, ha succeït. Ha estat un any amb mol­tes tra­ves del qual hem d’apren­dre molt.

Pels temps que cor­ren, per dir-ho així, i en les con­di­ci­ons que vam tenir, perquè cada país és un món i les res­tric­ci­ons i les pos­si­bi­li­tats d’entre­na­ment van ser dife­rents, la valo­ració és molt posi­tiva. Tot i no sen­tir-nos del tot pre­pa­ra­des, vam poder llui­tar per les meda­lles, gai­rebé vam defen­sar l’or de l’edició ante­rior. No va ser sufi­ci­ent per reva­li­dar el títol, però tam­poc no va estar mala­ment.

En un any tan com­pli­cat, és agraït que des de fora et reco­ne­guin la feina, l’esforç que, real­ment, porto fent des de fa molts anys. El reco­nei­xe­ment ha arri­bat en el millor moment perquè ha estat un any difícil en què pot­ser dub­tes de si fas el que t’agrada, i que t’ho valo­rin t’ajuda a refer­mar-te en la idea que ho fas perquè t’agrada.

Tots els esports són durs. Pel que he vis­cut del rem puc dir que és un esport molt dur perquè reque­reix molta dedi­cació, moltíssim sacri­fici i, ara mateix, no té la recom­pensa que es mereix. Ho fas per vocació perquè t’agrada i perquè dis­fru­tes. No ho fas pel suport o la valo­ració que tindràs de fora, perquè no la tindràs. Fa anys que lluito perquè això canviï, però és un esport mino­ri­tari i això ho fa encara més dur. Sem­pre tens la sen­sació que tot i fer-ho amb mol­tes ganes, sem­pre llui­tes con­tra cor­rent.

Exacte. Soc cons­ci­ent que les empre­ses bus­quen un retorn. Un patro­cini no és res més que un vot de con­fiança d’una gent que creu en el que fas. Evi­dent­ment, hi ha d’haver reci­pro­ci­tat i en soc cons­ci­ent. I també que bus­quen noto­ri­e­tat en les xar­xes soci­als, però no seria sobrer que de tant en tant tin­gues­sin en compte que tre­ba­llem de valent. No tenim recur­sos com poden tenir el fut­bol o altres esports. Hem d’obte­nir resul­tats amb poques o mínimes con­di­ci­ons. Aquest és el pro­blema que arros­se­guen tots els esports mino­ri­ta­ris. Per això no m’espe­rava el guardó i espero que doni una mica de visi­bi­li­tat al rem.

Soc cons­ci­ent del país en què visc i les con­di­ci­ons que hi ha, i entenc que ara no és el millor moment, tot i que remarco la desi­gual­tat. Nosal­tres sem­pre som els últims de la cua.

Jo sola. Vaig dema­nar ajuda per fer un dos­sier i un currículum per fer enten­dre el nos­tre esport i perquè pogues­sin sim­pa­tit­zar amb la meva causa, fer un toc de fe. Que et digues­sin: no ho solem fer, però aquesta noia ho val. Ja no és que et diguin que no, de vega­des ni et res­po­nen. Per exem­ple, hem dema­nat ajuda a mar­ques de pro­duc­tes solars, per a la pro­tecció de la pell. Son pro­duc­tes de preu ele­vat. Quan t’hi adre­ces, el pri­mer que et dema­nen és el teu compte d’Ins­ta­gram i et diuen que mira­ran els tus valors.

No t’ho diuen tan ober­ta­ment, però pro­ba­ble­ment. Jo tinc poc més de 2.000 segui­dors, i què he de fer per pro­mo­ci­o­nar-me? Si una dona no ense­nya mig cul o fotos simi­lars, no puja el nom­bre de segui­dors, ja m’entens. I això no m’interessa perquè ho trobo una degra­dació de la per­sona i no ho trobo pro­fes­si­o­nal. I al final, és l’únic que ven. No hi tinc res a fer. El meu entre­na­dor del club que va anar als Jocs d’Atlanta, el David Mora­les, m’explica que just la mateixa marca de pro­duc­tes solars a ells sí que els va aju­dar en una època en què no hi havia xar­xes soci­als. Abans es valo­rava l’esforç dels espor­tis­tes. És molt frus­trant que et valo­rin només pels segui­dors a les xar­xes. És un peix que es mos­sega la cua i ningú no es pre­o­cupa per posar-lo a les tele­vi­si­ons, per exem­ple. Els fami­li­ars de vega­des ja tenen pro­ble­mes per veure’t com­pe­tir a distància.

Fa pocs dies vaig sig­nar un con­tracte de patro­cini amb l’Ajun­ta­ment d’Amposta. He hagut d’apel·lar i dema­nar a casa que m’aju­din, perquè són els de casa els únics que em valo­ren, i són cons­ci­ents de l’esforç. És el pri­mer que sig­nem. Com a espor­tista he anat evo­lu­ci­o­nant. Fins ara he estat una espor­tista de finals, però el meu objec­tiu és ser una espor­tista de llui­tar cons­tant­ment per les meda­lles i per fer-ho neces­sito més mit­jans. Qui més pres­su­post té, mes mit­jans té i qui té més mit­jans, acon­se­gueix més meda­lles. Això fun­ci­ona així. En els últims anys, m‘he ado­nat d’això. No he tro­bat ajut extern i he aca­bat recor­rent a l’Ajun­ta­ment. Tenim la beca del pla ADO, sem­pre supe­di­tada als resul­tats. Sense aquest ajut molts esports mino­ri­ta­ris des­a­pa­rei­xe­rien.

No et diria que plo­rar d’ale­gria, però em va crear una cali­desa inte­rior que no podria expli­car-la amb parau­les. És la gran­desa de viure en un poble. Són els moments en què m’encanta haver-me criat en un poble. Si fos d’una gran ciu­tat això no ho podria viure. Va ser molt bonic veure que la gent, alguns del quals no conec, em seguia en una plaça tan plena on he vis­cut tota la vida i que tots esti­gues­sin allí nomes per mi. Quan vaig veure el vídeo em va fer igual de feliç que la mateixa com­pe­tició.

Vaig estu­diar qua­tre anys un equi­va­lent al CAFE o l’antic INEF a la Uni­ver­si­tat d’Ohio State amb una beca. És una car­rera en la qual es té molt en compte la pro­moció de la salut de la soci­e­tat a través de l’esport. Vaig viure en unes con­di­ci­ons increïbles. Això també ha pro­vo­cat que m’hagi tor­nat més exi­gent perquè veus el que tenen. Veus el poten­cial que té una uni­ver­si­tat i és, dit en ter­mes col·loquials, per fli­par. La beca incloïa els estu­dis, l’allot­ja­ment, el men­jar i, a més, aug­men­ta­ven la beca anu­al­ment perquè tinguéssim diners per a coses secundàries com l’oci i l’entre­te­ni­ment. Ells ens feien estu­diar i també volien que donéssim el cent per cent espor­ti­va­ment, però també eren cons­ci­ents que tot l’esforç neces­sita la seva recom­pensa i ens dona­ven una paga per al nos­tre benes­tar.

Allí només par­lava en anglès, ja no el traduïa i fins i tot l’uti­litzo a vega­des en els meus som­nis. En català em comu­ni­cava amb la meva família. El cas­tellà no el feia ser­vir. L’anècdota gra­ci­osa és que quan algun cop em vaig tro­bar una per­sona i vaig haver de par­lar en cas­tellà, no em sor­tia, havia eli­mi­nat el xip del cas­tellà i em va cos­tar molt per la falta de pràctica. Ara ja torno a domi­nar els tres idi­o­mes.

Sí, la fruita i la ver­dura no tenia el mateix gust que la de casa. M’agrada molt el pro­ducte de pro­xi­mi­tat. Vaig enten­dre per què uti­lit­zen tan­tes sal­ses.

Vaig anar al mun­dial juve­nil i em va venir a veure el típic scou­ting nord-ame­ricà. Vaig tenir ofer­tes també d’altres uni­ver­si­tats i vaig optar per Ohio State. Fins ara ha esta la millor decisió que he pres a la vida. Fer uns estu­dis en un nivell d’entre­na­ment increïble. He pogut fer els estu­dis en qua­tre anys, cosa que aquí seria molt difícil, com­pa­ti­bi­lit­zant-ho amb l’esport d’alt ren­di­ment. També he aca­bat un màster.

Llui­tar per la meda­lla. Vaig ser fina­lista, vam que­dar sise­nes a Rio 2016. Però a mi m’agra­da­ria i estem entre­nant-nos per llui­tar amb les millors. Volem ser millors, estar al davant.

Nova Zelanda, Canadà, Austràlia, els EUA i pot­ser també Itàlia o Roma­nia. Tot depèn. Perquè hi ha potències que can­vien el bot.

Quan els van sus­pen­dre, el món em va caure al damunt. Pla­ni­fi­ques un ren­di­ment a qua­tre anys vista i un cinquè any tras­torna els plans. Sem­pre poso el mateix exem­ple. Si un cotxe té ben­zina per fer 300 quilòmetres i de cop, amb el mateix dipòsit i el mateix com­bus­ti­ble, et diuen, ara en seran 100 més, et comen­cen a tre­mo­lar les cames i pen­ses que no arri­baràs. En el nos­tre cas en par­ti­cu­lar en què no fa massa temps que estem jun­tes, és millor. Una vegada fas l’anàlisi, te n’ado­nes. I, sin­ce­ra­ment, l’anàlisi el va fer la meva com­pa­nya Vir­gi­nia, que em va fer obrir els ulls. De fet, és el millor que ens podia pas­sar. En un any, podem millo­rar.

Sí, però molt dife­rents. Som pols opo­sats. Ella és una noia molt tran­quil·la i jo soc un sac de ner­vis. Con­ge­niem, òbvi­a­ment, en l’aspecte de tre­ba­llar de valent, de la per­se­ve­rança. Per això som espor­tis­tes d’elit. Quant a caràcter som blanc i negre i de vega­des ens costa enten­dre’ns, i per això el temps afe­git també ens donarà bene­fi­cis en aquest aspecte.

No ho sé. Tinc mol­tes ganes de seguir, però si deci­deixo anar a París 2024 m’hi plan­taré amb 30 anys, i hauré d’acce­dir al món labo­ral sense experiència i amb només un calai­xet d’estal­vis. Ara no és el moment d’ana­lit­zar-ho, però quan acabi Tòquio caldrà pren­dre una decisió. Deci­diré si em ve de gust o si no em ve de gust i si real­ment em farà feliç. Ara ja estic explo­rant opci­ons labo­rals per tenir una idea. M’agra­da­ria seguir però s’han de donar les con­di­ci­ons. Nosal­tres vivim dia a dia.