Laia Palau

La juga­dora de l’Uni Girona (41 anys), l’altre gran refe­rent del bàsquet del país, ha jugat els seus últims Jocs i no ha asso­lit l’objec­tiu que s’havia mar­cat en la seva quarta cita olímpica: tor­nar al podi. L’equip, a més, ha aca­bat de la pit­jor manera pos­si­ble, no només per l’eli­mi­nació con­tra França, sinó per la des­ti­tució de Lucas Mon­delo i el que s’ha sabut poste­ri­or­ment sobre les acu­sa­ci­ons de Marta Xar­gay, amiga per­so­nal de Palau.

Dani López Pinedo

El por­ter de l’Atlètic Bar­ce­lo­neta (40 anys) aspi­rava a com­ple­tar la seva extra­or­dinària tra­jectòria inter­na­ci­o­nal amb la seva pri­mera meda­lla olímpica, però en les semi­fi­nals va topar amb el millor juga­dor ofen­siu del món, Filip Fili­po­vic, que va fer honor a la seva fama de Ter­mi­na­tor. Amb tot, el català va tor­nar a ser el millor por­ter del cam­pi­o­nat, però les semi­fi­nals van ser un premi menor, després de començar els Jocs amb sis victòries segui­des.

Viran Mor­ros

El blau­grana Raúl Entrerríos (40 anys) ha estat en el cen­tre de les mira­des del podi del tor­neig d’hand­bol on l’equip de Jordi Ribera va reco­llir la meda­lla de plata. Però l’asturià no és l’únic d’una gene­ració que serà difícil d’igua­lar. El bar­ce­loní Viran Mor­ros (37 anys) també ha dei­xat la seva pet­jada en defensa en els seus últims Jocs. Con­ti­nuarà jugant, ara en la Bun­des­liga (Füsche Berlín) però la selecció ja és un capítol superat.

Pau Que­mada

El davan­ter de l’Egara (37 anys) ha allar­gat un curs més la seva tra­jectòria per arri­bar a la cita olímpica japo­nesa. Els seus gols, amb tot, no han ser­vit per tren­car el mur dels quarts de final, la bar­rera que separa sovint un resul­tat accep­ta­ble de la glòria de les meda­lles. No és l’única lle­genda que tanca una etapa en la selecció espa­nyola. També van jugar l’últim par­tit olímpic altres figu­res d’aquest esport a Cata­lu­nya: el por­ter Quico Cortés (323 par­tits inter­na­ci­o­nal) i David Ale­gre, amb cinc Jocs a les seves cames, així com Roc Oliva, que també va ajor­nar un any la seva reti­rada. Cortés, Ale­gre i Oliva van ser sub­cam­pi­ons a Pequín el 2008.

García Bra­gado

El cas més excep­ci­o­nal de lon­ge­vi­tat és ben cone­gut. El mar­xa­dor tenia la intenció de reti­rar-se a Rio però va deci­dir arri­bar a Tòquio amb 51 anys i com­ple­tar d’aquesta manera la seva vui­tena cita olímpica i tan­car, ara sí, una tra­jectòria incom­pa­ra­ble. El 35è lloc en els 50 km marxa a la sub­seu de Sap­poro és el seu epíleg i també el de la prova, que des­a­pa­reix del pro­grama olímpic. L’altre gran veterà de l’atle­tisme català, Ayad Lam­das­sem (39 anys), va dei­xara amb la boca oberta tot­hom amb una actu­ació memo­ra­ble en la marató, fet que pro­ba­ble­ment li donarà força i volun­tat per resis­tir el nou cicle olímpic en una distància que cada vegada sem­bla tenir més domi­nada.

Cra­vi­otto i Bel­monte

El piragüista, plata a Tòquio en el K-4, i la neda­dora, 4a en els 400 m estils, apun­ten a una futura par­ti­ci­pació olímpica a París. Seria la cin­quena de tots dos, que van ser els ban­de­rers de la dele­gació espa­nyola en la cerimònia d’inau­gu­ració. El de Lleida, que a París 2024 tindrà 39 anys i que ja és l’espor­tista català amb més meda­lles de la història (dues d’or, dues de plata i una de bronze), aspira a tor­nar a for­mar part del quar­tet espa­nyol que ha estat sub­campió. Bel­monte va debu­tar a Pequín 2008 amb només 17 anys.

El balanç

Tot i que aquesta vegada no s’han repe­tit els ors del 2016 de Bel­monte, Cra­vi­otto i Marc López (ten­nis dobles) i no s’han com­plert algu­nes expec­ta­ti­ves, l’esport català ha mos­trat el seu múscul a Tòquio amb una dada reve­la­dora: 70 dels 96 espor­tis­tes que hi han par­ti­ci­pat han tor­nat a casa com a mínim amb un diploma, o sigui entre els vuit millors de totes les seves dis­ci­pli­nes. Si hi afe­gim Xavi Gar­cia (Croàcia), la llista encara s’enfila a 71 de 97, pràcti­ca­ment el 70% de tots els que van viat­jar a la capi­tal japo­nesa.

Entre tots aquests des­ta­quen les memo­ra­bles actu­a­ci­ons d’Adel Mec­haal i Ayad Lam­das­sen en els 1.500 m i en la marató, dos atle­tes que van emi­grar de petits des del Mar­roc i han tor­nat a dei­xar clar que l’esport és un dels grans ins­tru­ments d’inte­gració que té el país.

Altres espor­tis­tes menys mediàtics que també han mos­trat que l’esforç té premi i que encara tenen recor­re­gut fins a París són els rema­dors Aina Cid (6a) i Manel Balas­te­gui (7è), el nave­gant Flo­rian Trit­tel (6è), l’aixe­ca­dor Mar­cos Ruiz o la piragüista Núria Vilar­ru­bla (8a), sense obli­dar Jordi Xam­mar, bronze en 470 i que amb 27 anys encara té mar per córrer.

La male­dicció

El 1996 la selecció espa­nyola de water­polo va ser cam­pi­ona olímpica amb Abarca, Sanz, Ballart, Esti­arte, Payà, Pedre­rol i Sans. Des de lla­vors en cap esport d’equip la dele­gació espa­nyola ha estat cam­pi­ona. Aquesta vegada l’equip de water­polo femení i el de fut­bol es van plan­tar a la final, però en el pri­mer cas la der­rota con­tra els EUA va ser cla­mo­rosa (5-14) i en el segon el Bra­sil es va endur l’or en la pròrroga (1-2). Durant tots aquests anys s’han per­dut també tres finals de bàsquet (2008, 2012 i 2016), una de water­polo (2012), una d’hoquei sobre herba (2008) i una altra de fut­bol (2000). L’equip d’hand­bol va caure en les semi­fi­nals de Syd­ney i Pequín. En tots tres casos, però, va poder gua­nyar el bronze, com l’equip de bàsquet el 2016.