Primoz Roglic (Jumbo Visma) no necessita guanyar el Tour –que no vol dir que no ho acabi fent– per demostrar que és un ciclista d’una fusta especial, una rara avis en un esport on sovint el conformisme ha matat la màgia i el romanticisme d’antics temps. L’endemà de l’atac de dimarts que va acabar amb una caiguda que hauria pogut ser letal – “sense risc no hi ha glòria”, va dir després–, l’eslovè va fer treballar tot l’equip en una altra jornada que tenia marcada amb una ics, l’arribada als carrers de Valdepeñas, amb un mur d’un quilòmetre només apte per a melòmans de la duresa extrema. Nedar i guardar la roba, amb tot, no és un aforisme que entri en el seu llenguatge i ho va demostrar àmpliament a la vila andalusa.

El triomf de Roglic es va decidir en un mà a mà contra la seva nèmesi en aquesta Vuelta, el mallorquí Enric Mas (Movistar), crescut i amb més confiança que mai. Va gosar atacar-lo dues vegades, però quan va veure la pancarta va entendre que ni la seva fe podria moure aquella muntanya. A l’arribada es va abraçar amb Roglic conscient que tal volta havia fet la millor etapa de la seva vida en una gran volta. També va celebrar l’arribada com una nova victòria el noruec Christian Odd Eiking (Wanty), que només va cedir 11 segons i manté una jornada més el lideratge davant Guillaume Martin (Cofidis), que també es va fer valer davant els favorits.