La Mataró-Roubaix
Erik Martorell, que aquesta setmana debutarà en un mundial, va descobrir la pista al velòdrom maresmenc
Arriba al seu primer mundial aquesta setmana a la ciutat francesa després d’haver batut el rècord ja gairebé mític de Sergi Escobar en persecució
El ciclisme en pista pedala en els darrers anys orfe de referents més enllà de la constància d’Helena Casas, una fix en les diferents convocatòries de la federació espanyola. Per això l’eclosió aquest 2021 del jove Erik Martorell (1998, Sant Vicenç de Montalt) ha estat una petita glopada d’aire fresc en una disciplina que fa temps que és la germana pobra del ciclisme. El maresmenc debutarà aquest cap de setmana en un campionat del món amb una seu llegendària, Roubaix. No competiran a l’antic velòdrom escenari de les arribades de la clàssica més temuda de tots els temps sinó al més modern, amb totes les mides reglamentàries per a una cita d’aquesta envergadura. Martorell, com explica ell, ha viscut un llarg camí abans d’arribar a un mundial. “De petit no parava quiet, feia tres dies futbol; dos, bàsquet, i el cap de setmana, ciclisme. Al final vaig acabar decantant-me pel ciclisme i el velòdrom de Mataró va ser la meva gran escola, tot i que no he deixat mai d’anar a la muntanya tampoc.”
L’internacional va disputar fa unes setmanes l’europeu de pista a Grenchen i per primer cop el seu nom va sonar amb força quan va fer caure l’històric rècord de persecució (4 km) de Sergi Escobar que durava des dels Jocs d’Atenes (4:14.612). Més de dos segons més ràpid. “Sabia que tenia el rècord a les cames però tot i fer-lo em va faltar regularitat, ser més lineal. Em va costar molt arribar. Això és el que treballarem ara en el mundial. Encara que no faci el mateix temps necessito arribar al final amb més forces.” El maresmenc va ser novè en la persecució i vuitè en eliminació, les mateixes proves que disputarà a Roubaix.
Martorell, que també és un reputat ciclista de carretera en el camp amateur, reivindica que es poden compaginar les dues especialitats. “Depèn dels equips. Tenim l’exemple del ciclocròs en què Van Aert i Van der Poel es posen d’acord amb els directors i fan els dos calendaris. Aquí tenim més problemes per fer-ho. Quan veig tots aquests ciclistes fent la París-Roubaix tinc enveja, però enveja sana perquè per sobre de tot soc esportista. A vegades dic que ho faig per amor a l’art.” El pistard també té els seus propis desafiaments de futur i els Jocs Olímpics de París estan a l’horitzó. “La persecució no és olímpica però estic preparat per a qualsevol altra prova de fons”, diu Martorell, que reivindica el seu tercer lloc en la volta a València com a mostra del seu potencial també en carretera.