LAURA ORGUÉ
Muntanya és nom de dona
La igualadina té el millor resultat d’un esportista català en uns Jocs d’hivern, a més de ser quatre cops campiona del món de curses verticals
“No puc fer esport al cinquanta per cent” va dir, retirada el 2019
El creixement dels esports de muntanya ha estat paral·lel al de la presència de la dona catalana en els primers llocs de les competicions més importants del planeta. La desapareguda Emma Roca, Laura Picas, Clàudia Galicia, Marta Garcia Farrés o la guanyadora de la primera copa del món d’esquí de muntanya aquest hivern, Maria Costa. Laura Orgué (Igualada, 1986), hi va arribar procedent de l’esquí de fons, la modalitat en què va ser olímpica en tres cites amb el desè lloc a Sotxi el 2014 com a punt àlgid. És el millor resultat d’una catalana en uns Jocs d’hivern, però van ser les curses de muntanya les que la van situar al primer pla mediàtic i la modalitat de vertical –en què les qualitats fisiològiques s’imposen sobre les tècniques– la que li va permetre enllaçar quatre campionats del món seguits, del 2012 al 2015, i ser la catalana amb més títols mundials. Orgué també té cinc triomfs en l’Olla de Núria, la clàssica del país, tres dels quals seguits (2016-18).
El motor
“No m’aportava prou que la meva vida seguís girant entorn de l’esport. No puc fer esport al cinquanta per cent. Veia que podia deslliurar-me de la quadrícula de ser esportista d’alt nivell. Em sentia presonera”, va explicar durant el primer confinament, la primavera del 2020, sobre una retirada prematura que va anunciar l’any abans. Orgué, que té en les Dolomites el seu lloc predilecte per córrer, és una de les esportistes que ha deixat l’esport de més alt nivell quan encara era competitiva i tenia al darrere patrocinis que la convertien en una icona. “Trobar l’equilibri entre la teva marca i poder entrenar-te, descansar i fer vida d’esportista, ara mateix no existeix”, exposava al final d’una trajectòria en la qual destacava, més enllà del seu brillant palmarès, moments puntuals: “Una marxa nòrdica que vaig guanyar a Tuixent i que vam celebrar amb el meu pare amb un cafè amb llet i un entrepà de llom.” “Gaudir el camí, que és molt solitari”, era la motivació per competir en l’exigència, i en el seu cas ella s’autoimposava la prioritat: “Tots els esportistes d’alt nivell o professionals en tenen. Ha de ser específica, que sigui interna per a tu mateixa.”
“Estàvem en un programa olímpic i teníem ajudes”, era la diferència entre l’esquí de fons primer i les curses de muntanya després. “En un primer moment em vaig sentir lliure, no he d’estar dins l’estructura. Però ho vaig trobar a faltar”, recordava, posant com a exemple una potència en la primera disciplina: “A Noruega els esportistes surten a les natilles.” “Si un estat aposta per un esport no ho fa per motius consumistes. La promoció de l’esport forma part dels valors federatius.”
fa 20 anys
EL SEU ESPORT. L’esquí de fons és el que Laura Orgué considera com a propi. La competició durava quatre mesos –“començàvem al novembre a Escandinàvia i fins al març”, recordava– i la va acabar deixant quan no podia millorar en una disciplina professionalitzada en molts països.