Aquestes dues últimes temporades, a causa de la covid, no hem pogut fer pràcticament activitat. La finalitat de l’associació és tenir un punt de trobada de tots els jugadors que hagin passat per la secció i ajudar el club en tasques de promoció de l’handbol. També tenim equip de veterans i participem en alguns tornejos. La qüestió és que no s’oblidi la trajectòria de la secció i per això una de les tasques importants que hem fet va ser el recull de la nostra història en un llibre que es va actualitzant. Va ser una feinada, perquè la secció ja té més de 75 anys, i és important perquè no es perdin els nostres orígens.

N’hi ha molts. Moments molt importants i que han quedat a la memòria de molts aficionats. La primera recopa, el 1984, va ser a partit únic a casa i la gent no la recorda gaire. Recorden molt més la següent, perquè va ser a doble partit, i la vam guanyar després de remuntar set gols al CSKA de Moscou en l’últim segon i amb un fly de Sagalés a passada meva. Són moments únics, perquè el Palau estava ple a vessar, hi havia gent fins i tot per les escales. I després, és clar, la primera copa d’Europa del 1991. No va tenir tanta èpica, però l’eliminatòria també va anar justa i es tractava del títol europeu més important.

Sí, però aquest cop no va ser al Palau. Va ser a Alemanya, a Grosswallstadt. Aleshores l’assistència va ser de Sagalés i el fly per guanyar la recopa del 1986 va ser meu. Són moments inoblidables a la secció i encara hi ha gent que m’ho recorda.

Els pitjors s’obliden o intentes no recordar-los. Segurament, el fet de perdre alguna lliga amb l’Atlético de Madrid o, per exemple, el 1990 ja vam jugar la final de la copa d’Europa i vam guanyar la tornada al SKA Minsk per 29-27, però no va ser suficient per aconseguir el títol. Queda sensació amarga, però les coses dolentes s’obliden.

Sí, però es tracta d’una evolució. Va canviar la història perquè es tractava del títol més important. Des que vaig començar al Barça, l’evolució va ser molt gran, perquè els primers anys ens eliminaven, potser, a vuitens de final o en les primeres eliminatòries. Cada temporada anàvem superant objectius i s’ha de recordar que en aquella època només hi havia dos estrangers. No és com ara, que està tan obert i que hi ha equips a Europa que pràcticament no tenen jugadors del país. Va ser un pas molt important i després es van poder aconseguir aquelles cinc copes seguides.

Sí, perquè vam començar a fer molts més entrenaments i a tenir una disciplina molt més estricta per poder plantar cara als clubs que aleshores dominaven l’handbol europeu. De tota manera, a finals dels vuitanta i principis dels noranta es pot dir que la lliga espanyola era segurament la més potent d’Europa, amb rivals com el Portland, el Teka i el Bidasoa.

El criteri que se seguia era que havies d’haver jugat tota la teva carrera al Barça. I en el meu cas, jo no havia estat en les categories inferiors i, a més, també vaig estar un any a Granollers.

Sí, perquè el Barça va pagar un milió de pessetes al Granollers i devia ser el primer traspàs que es feia en la lliga espanyola d’handbol. No sé com van anar les converses i la quantitat pot semblar irrisòria, però l’any 1979 eren força diners.

Sí, es tracta d’extrems d’enorme qualitat, la majoria són d’aquí i amb una gran trajectòria a escala internacional. No en sé ben bé el motiu, però espero que continuï així. En aquesta llista, també s’hi podria afegir en Cabanas, per exemple. A més, ara amb l’Aleix tenim extrem per molts anys.

Els jugadors ara físicament estan molt més forts, sobretot a la primera línia. El reglament també ha evolucionat molt i ara es protegeix molt més el joc d’atac, i només cal mirar la diferència en els resultats. Ara potser es fan 14 o 15 gols més que aleshores. És molt millor per a l’espectacle.

Em sembla que amb l’actual format no hi ha cap equip que hagi repetit títol. Això demostra la dificultat de fer-ho i més per als equips que han tingut més jugadors als Jocs Olímpics. El Barça figura entre els favorits, però hi ha molts aspirants. Arribar a la final a quatre ja té molt mèrit i t’ho jugues tot en un cap de setmana.