La fugida

Abans d’arribar a Catalunya, els deu menors refugiats van haver de passar un periple de tres dies. Inicialment havien de travessar la frontera per Romania, però al final ho van haver de fer per Hongria i van estar acollits pel Ferencváros de Budapest abans d’agafar el vol amb destinació a Barcelona. “Més enllà de les cues quilomètriques per creuar la frontera, els problemes ja van venir pel punt de trobada a Kíiv perquè tots venien de diferents llocs de la capital. A un d’ells li van bombardejar la casa i se li va cremar el passaport. Per sort, era al soterrani i li van poder fer un duplicat amb relativa rapidesa, tot i que es va incorporar al grup més tard. La qüestió és que ja els tenim tots deu aquí”, sentencia Guiu. En l’organització i a l’hora de sufragar part del viatge, hi ha tingut un paper clau un exwaterpolista ucraïnès que havia jugat a Catalunya i que té contactes arreu d’Europa.

L’engranatge

Ramon Terrassa, director del CAR de Sant Cugat, destaca el bon engranatge entre les diferents institucions perquè l’operació fos ràpida i arribés a bon port. “Un cop que la Federació Catalana de Natació notifica la possibilitat que aquests deu menors vinguin a Catalunya, la secretaria general de l’Esport, amb Anna Caula al capdavant, entoma el repte i ens trasllada al CAR l’oportunitat de fer-ho possible. Ha estat un moviment sincrònic de tots plegats que essencialment el que ha fet és beneficiar la vida d’aquests deu nois”, resumeix. Un cop al CAR, Terrassa remarca que tots els professionals s’han abocat per ajudar en el que fes falta. “Part de l’acollida és el treball amb el departament de psicologia per escoltar-los, saber com estan emocionalment i veure els vincles que tenen amb les seves famílies, i com ho estan gestionant. També hem demanat ajut a Creu Roja perquè orientin els nostres psicòlegs, que lògicament són més especialistes en la vessant esportiva”, sosté el director del CAR. A partir d’aquí, els deu refugiats s’han d’anar integrant a la dinàmica de vida de qualsevol altre becat al centre, amb les rutines d’estudis (s’han iniciat els tràmits amb inspeccions territorials), d’entrenaments, de serveis (psicòlegs, fisioterapeutes, metges), amb els temps d’alimentació i de descans, i saber gestionar el temps lliure. Pel que fa als estudis, els tres waterpolistes més grans ja havien iniciat carreres universitàries –dos d’economia i un de música– i, més enllà del que puguin fer a distància, es vol mirar d’establir algun vincle amb la Universitat Autònoma de Barcelona.

Mentre esperen l’assignació a alguna família d’acollida, els deu refugiats van poder gaudir el cap de setmana passat com a espectadors d’un dels partits més interessants de la lliga espanyola, amb el derbi entre l’Atlètic Barceloneta i el CN Barcelona. La FCN va muntar un autocar per portar-los fins a Barcelona i després es van quedar a dinar al club mariner. Diumenge al matí, van visitar el monestir i el claustre de Sant Cugat del Vallès acompanyats d’un intèrpret ucraïnès i, de passada, se’ls va ensenyar el camí d’anada i de tornada al centre d’alt rendiment.

“Els privilegis”

Si no fos perquè fugen d’una guerra i estan separats de la família, podria semblar que la situació d’aquests deu joves és idíl·lica. “S’han adonat que són uns privilegiats i si no ja hi soc jo per recordar-los-ho. Molts refugiats surten d’Ucraïna amb una mà al davant i una altra al darrere. I ells són aquí, amb les necessitats bàsiques cobertes, en el millor centre esportiu d’Europa, on poden practicar el seu esport, i intentarem integrar-los en diferents equips de les lligues catalanes. Dins la desgràcia que els ha tocat viure, han tingut molta sort i ho agraeixen”, sentencia Guiu. Lògicament, la diferència de nivell entre els joves jugadors del Dinamo i els de la selecció catalana és notable. Com ho és també entre el waterpolo ucraïnès i el català, tota una potència mundial. “Els més grans m’han explicat que a Ucraïna només hi ha sis equips en categoria juvenil, i a Catalunya n’hi deu haver uns 25, i segur que els trobarem equip. Volem que puguin jugar i que puguin fer la vida més normal possible”, assegura el director tècnic.

Tot i el dramatisme de la situació, els deu joves refugiats transmeten tranquil·litat, si més no dins la bombolla del CAR, i tenen el convenciment que els seus compatriotes sabran parar els peus al poderós exèrcit rus.