Berta Bonastre
directora del mundial terrassa 2022
“Patiré més que si fos una jugadora”
“Tinc ganes de veure com se senten les protagonistes, com s’omple, què ens diu la gent”
“Admeto que quan vegi les companyes al camp pensaré que preferiria mil vegades ser-hi”
Trobo que és una llàstima que hi hagi aquesta rivalitat tan bèstia entre els clubs de Terrassa perquè són increïbles tots
Em fa molta il·lusió perquè recordo una foto del meu pare, que em va portar a veure els Jocs del 92 quan tenia mesos
Berta Bonastre (Matadepera, 1992) viurà amb intensitat el mundial d’hoquei de Terrassa 2022, que s’inaugura avui en una cerimònia reservada a 350 afortunats a la seu d’Ègara i que arrenca demà fins al dia 17 a la ciutat vallesana i a Amsterdam, seu compartida de la primera fase. No en va, és la directora del torneig, tot i que, com a bona jugadora en actiu –el curs vinent torna a Bèlgica per formar part del Gantoise–, hauria preferit ser al camp amb la selecció espanyola absoluta, amb la qual va debutar amb 17 anys i va assaborir el bronze en el darrer mundial, el 2018, a banda d’haver jugat els Jocs de Rio o Tòquio. Confia en el poder organitzatiu i de reacció de l’equip que lidera, i espera que el públic respongui 30 anys després de l’or olímpic que van guanyar les noies d’or a l’emblemàtic Olímpic de Terrassa.
La pressió d’una directora és comparable a la que hauria sentit de jugadora?
És diferent. En haver experimentat les dues coses, tinc les dues perspectives. Quant ets jugadora, et prepares prèviament i arribes al torneig i només et queda disfrutar. En canvi, aquí, ho prepararem tot, arribarà el torneig i segurament patiré més que si fos jugadora. Sempre hi ha detalls que et queden per controlar ja que fer-ho tot a la perfecció és impossible, però sempre dic que tenim un equip molt vàlid i polivalent, i sé que si en qualsevol àrea falla alguna cosa, estarem els uns al costat dels altres per donar-nos suport. Això em deixa una mica més tranquil·la. Ens adaptarem i ho superarem.
Deu tenir ganes que comenci.
Sí, hi ha molta gent de qui puc aprendre molt i sota pressió la cosa canviarà. Aquesta setmana ja ho estem veient. Però sí, tinc moltes ganes que comenci el mundial. Fa tant de temps que ho preparem... També tinc ganes de veure com se senten les jugadores, com s’omple l’estadi, què ens diu la gent. I això no ho podrem saber fins que no passi.
Quan li ho van proposar?
Al setembre. En aquell moment jo encara pensava a seguir com a jugadora de la selecció espanyola i la condició per fer de directora era no jugar. Vaig deixar-ho en suspens perquè era una decisió que havia de prendre: o intentar jugar el tercer mundial o optar més per una via professional. Vaig demanar temps per pensar-m’ho i per saber què esperava el seleccionador de nosaltres. Quan ja havia decidit seguir fins al mundial, l’entrenador va treure la llista i no comptava amb moltes jugadores, entre elles jo mateixa. Aleshores vaig trucar a l’organització i els vaig dir que la meva vida havia canviat de rumb, que estava disponible i que el que més il·lusió em faria era viure el mundial de directora, la millor manera d’estar a prop de les jugadores. El mundial és a casa meva i el volia viure d’alguna manera.
Li ho van dir per WhatsApp, un mètode fred i trist per comunicar la fi d’una trajectòria.
Dediques molts anys a una cosa; des que tenia 13 anys amb les categories inferiors. Amb l’absoluta, tenia 15 anys quan vaig anar a la meva primera concentració, que va ser quan em van convidar abans de Pequín, i el meu primer partit oficial va ser el 2009 amb 17.
Una trajectòria molt llarga...
Tothom es mereixeria que li ho diguessin d’una altra manera. I jo encara em sento afortunada d’haver pogut participar en Jocs Olímpics i copes del món i d’haver-ne gaudit durant anys. Hi ha gent que s’ha sacrificat igual i no ha tingut l’oportunitat.
Dolguda?
Em sap greu no haver-me pogut acomiadar al camp. Mai criticaré una decisió tècnica, però potser m’hauria imaginat un altre tipus de final.
La direcció la hi ofereix la federació espanyola?
Sí, van pensar en certs candidats, i em van dir que em volien pels idiomes i per com conec les jugadores i l’esport.
També pels dots de lideratge?
Suposo. L’esport té moltes coses bones i una és haver format part d’un equip, i ara m’encanta formar part de l’equip organitzatiu i identificar caràcters, connectar amb les persones. Són coses que venint d’un esport col·lectiu les tens de forma natural i tenia moltes ganes d’ajudar d’una altra manera. Perquè hauria pogut dir: no vull saber res més de l’hoquei aquest any. Però tenia alguna cosa a dins i sé que me n’hauria penedit. Si ho hagués acceptat abans que l’Adrian Lock em digués que no seguia, també m’hauria fet la sensació que no ho havia donat tot.
I ara ho està disfrutant.
Sí, tot i que admeto que quan vegi les jugadores al camp pensaré que preferiria mil vegades ser-hi. Però a la vida hi ha etapes. En el fons, si el mundial no hagués sigut a Terrassa, potser hauria pensat que ja ho havia fet tot en la selecció i ja n’hauria tingut prou. El fet de ser a Terrassa em creava molts dubtes i m’hauria agradat molt acabar aquí, amb la meva família i els meus amics. Però el tècnic va prendre la decisió per mi i vaig dir: “Mira, potser és un senyal.” Potser també m’ho ha ensenyat l’esport, que t’has de quedar amb les coses positives i que les coses passen per alguna cosa.
Hi ha petits serrells organitzatius que la preocupin?
Últims detalls de l’espai que permetin als staffs i a les jugadores estar bé, i també el tema dels vestidors, en especial de les nostres jugadores, que tinguin cosetes que han demanat. Que tothom estigui còmode.
Com va la venda d’entrades?
Estem a unes 19.000 entrades comptant invitacions. El dia que més ple tenim és el 70 per cent de l’estadi. Ens agradaria que els números anessin pujant. La gent amb l’hoquei sempre anem a última hora. També s’ha de dir que és un estadi enorme, amb 5.000 localitats. No sé si mai s’ha omplert un estadi tan gran. Però el mundial s’ho val. I tenim unes noies que tenen ganes de fer-ne una de grossa i això també ajudarà. Un esdeveniment d’aquest nivell l’hauria de voler seguir tothom.
Quin és l’objectiu esportiu?
El primer objectiu és superar la primera fase contra el Canadà, l’Argentina i Corea. Cal anar partit a partit. Òbviament que estan capacitats per aconseguir medalla i sobre el paper ho poden aconseguir.
Quina selecció és la favorita?
Sobre el paper és Holanda. Però pot passar de tot.
Deu tenir molt bona fama a Bèlgica, per haver fitxat pel Gantoise, el seu tercer equip en aquella lliga tan potent.
Ho he disfrutat moltíssim. Hi vaig anar per primer cop amb 20 anys. Hi vaig ser molt feliç fins que vaig tornar per preparar Tòquio i sempre m’havia quedat a dins que volia acabar allà, on he crescut com a persona i com a jugadora, i m’ha donat tant que fins i tot amb la meva millor amiga, la Barbara Nelen, amb la qual havíem jugat juntes al Braxgata, vam dir que hi tornaríem i sempre dèiem que tant de bo que acabéssim juntes i es complirà. És a Terrassa amb la selecció belga.
Ha signat per un any?
Sempre signo per un any.
Això vol dir que després plega?
Ja ho veurem. El que el cos i la ment em diguin perquè és molt diferent amb 23 anys que ara, sobretot el tema mental. També depèn de la meva parella, que m’acompanya. I ho fa per mi perquè ell practica el surf i a Bèlgica... Dependrà de com ens sentim tots dos. Sense pressió.
A Terrassa hi ha quatre clubs i molta rivalitat. Algú li va deixar de parlar per haver jugat al CD Terrassa, l’Atlètic Terrassa i l’Egara?
Sempre hi ha algú que et fa algun comentari. La primera vegada no va ser decisió meva. Érem un grup de nenes del Terrassa que no estàvem contentes i vam canviar d’equip i vam anar a l’Atlètic Terrassa. Quan vaig tornar de Bèlgica, vaig fitxar per l’Egara. A l’Atlètic no hi havia les condicions perquè hi tornés. M’ho vaig pensar dos mesos. A l’Egara tenien un equip que jo ja coneixia perquè l’any anterior m’havien deixat entrenar amb elles. Sempre hi ha gent que et fa algun comentari, però jo estava tranquil·la amb la decisió. No ho vaig fer per diners. Vinc d’un país, Bèlgica, en què és tan normal canviar de club... Si ho dic amb sinceritat, no m’importa el que digui la gent que no em coneix. Jo prenc les decisions segons el que sento en cada moment.
Però de quin club és?
Jo em sento de l’Atlètic Terrassa perquè he crescut més anys en l’ambient d’aquest club. Però, a banda d’un club, també et sents d’un equip i jo em sento molt del meu, de l’Egara, i hi he estat encantadíssima. Trobo que és una llàstima que hi hagi aquesta rivalitat tan bèstia perquè són clubs increïbles tots. Seria bonic que fos com a Bèlgica, que al final del partit et quedes a fer un aperitiu amb els de l’altre club. Ho faria tot més sa. Hauríem d’obrir una mica més la ment.
Trenta anys. Fa de mal explicar que no hi hagi hagut cap altre esdeveniment internacional d’aquesta magnitud a l’estadi.
És una ciutat en què es practica molt l’hoquei però no tenir arrelat aquest aspecte fanàtic. No sé donar una resposta al cent per cent, però potser passa per aquí. I potser perquè tampoc no s’ha demanat per falta de recursos.
La seva designació és una mena de justícia poètica, ara que ha complert 30 anys i és el 30è aniversari de l’or olímpic.
És un homenatge molt maco que el mundial es jugui en el mateix escenari de l’or. A mi, personalment, em fa molta il·lusió perquè recordo una foto del meu pare, que em va portar a veure els Jocs quan tenia mesos –jo vaig néixer el 3 de juny–, i també conec moltes de les jugadores de l’or del 1992 i és el millor homenatge. Per tot plegat, em fa molta il·lusió poder dirigir el mundial i contribuir a fer que les jugadores puguin tornar a viure això. I si guanyessin una medalla, ja seria eufòria total.
Jugaven a la seva família?
El meu pare va jugar fins als 40 i escaig. La meva mare va jugar poc, perquè es va dedicar més al tennis i al golf. I les meves germanes han estat jugadores. Una d’elles, la Sílvia, també ha sigut olímpica a Pequín i Atenes. I la Carlota Petchamé, jugadora internacional, és la meva cosina.
És un esport de nissagues.
Sí, aquí a Terrassa també passa amb el waterpolo. Crec que és la ciutat amb més olímpics del món i potser tenim molta normalitat en aquest sentit. Diem en tal família són tants olímpics i la gent de fora se sorprèn. A casa, sempre acabes parlant del darrer partit.
Té una mica d’estigma d’estar associat a classes altes?
Potser sí. Només pel fet del material que necessites per jugar, que és car, ja és una mica elitista. També va relacionat amb les quotes per formar part dels clubs. Això s’hauria de començar a canviar i donar més recursos a gent que vulgui practicar aquest esport perquè sigui més accessible. Tenim pensat fer un estand on es farà una recollida de material per oferir a col·lectius amb menys recursos i que l’hoquei no es vegi tan elitista. S’hauria de començar en l’àmbit escolar, potser fomentant uns jocs escolars. Aquest mundial pot servir per atreure nous practicants i nous aficionats.
Quin ha de ser el llegat de Terrassa 2022? Un efecte crida per a noves jugadores?
Jo crec que sí. També he de ser realista i tinc clar que la gent és molt resultadista. I si no hi ha un resultat positiu no se’n farà prou ressò. Vam aconseguir el bronze en el mundial del 2018 i tampoc no se’n va parlar gaire. Si hi ha un resultat, les nenes joves tindran uns ídols, i en cas contrari, la gent no s’enganxarà tant. M’agradaria que no fos així, perquè l’hoquei herba és un esport amb uns valors excepcionals, molt nets i de molt de respecte, tant a dins com a fora del camp. Tant de bo després d’aquest torneig surtin més nens i nenes que vulguin jugar.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.