Briançon per­tany a l’àmbit històric del Del­fi­nat i és sots­pre­fec­tura de la regió Pro­vence-Alpes-Côte d’Azur (PACA pels amics), vila de mun­ta­nya i plaça forta del ciclisme. Aquí qui més qui menys somia amb el mallot de punts ver­mells. Les cases del barri vell, for­ti­fi­cat per Vau­ban, s’arrau­lei­xen al vol­tant d’una església bicèfala, els murs de la for­ta­lesa han vist pas­sar al cos­tat de les seves pedres els cam­pi­ons més il·lus­tres de la Grande Bou­cle: Gino Bar­tali, Fausto Coppi, Charly Gaul, Gas­tone Nen­cini, Fede­rico Baha­mon­tes i Eddy Merckx, però sobre­tot Loui­son Bobet –qua­li­fi­cat d’«heroi pro­me­teic» per Roland Bart­hes– que aquí va gua­nyar l’etapa tres vega­des gai­rebé segui­des.

A les mun­ta­nyes de l’entorn hi flo­reix el làrix alpí, l’arbre emblemàtic de la zona, que els briançone­sos uti­lit­zen per a des­til·lar-ne, a par­tir de les seves flors, un licor ano­me­nat mélèzine que, begut amb mode­ració, no impe­deix res­se­guir les sinu­o­ses cor­bes de les car­re­te­res, sense sor­tir-ne massa dels seus límits mar­cats a banda i banda.

Avui l’etapa, en sor­tint de Briançon, refà el mateix camí d’ahir, pri­mer cap a Le Monètier, Col du Gali­bier, Valloire, Col du Télégraphe i els “sants” de Mau­ri­enne. Els que ahir van gua­nyar, ara s’arris­quen a per­dre-ho tot en el pri­mer revolt i els altres peda­la­ran per encalçar els som­nis que ahir van dei­xar per­dre en aquest tram.

Però després la cursa gira cap a Saint-Sor­lin-d’Arves i el coll de la Croix de Fer i d’allà a l’Alpe d’Huez. Vint-i-una cor­bes de fer­ra­dura, una cada 600 metres, que han vist volar per les seves ram­pes els més for­nits esca­la­dors del Tour. Encara no s’ha superat el rècord de pujar l’Alpe a més de 22 km/h, tal com va fer Marco Pan­tani tres vega­des. Diuen que qui acon­se­gueix el mallot groc a l’Alpe d’Huez ja no l’aban­dona fins a arri­bar a París. Una mul­ti­tud d’espec­ta­dors pobla­ran avui les dues vores de la car­re­tera, alguns hi hau­ran acam­pat ja fa uns dies per espe­rar aquest moment fugaç del pas dels cor­re­dors. El dar­rer tram, just abans d’arri­bar a la meta, la cridòria serà eixor­da­dora i el ven­ce­dor alçarà els braços en senyal de victòria i sen­tirà com una mena d’esgar­ri­fança, perquè aquí, a l’Alpe d’Huez, és l’indret on podrà acos­tar la punta dels dits més a prop del cel.

També cal dir que de maig a setem­bre, l’ofi­cina de turisme local entrega més de 2.000 diplo­mes d’esca­lada a l’Alpe als esforçats ciclo­tu­ris­tes que remun­ten pel seu compte aquests vint-i-un revolts, és com una mena de Camí de Sant Jaume laic.