La tarda del 31 de juliol del 1992 Daniel Plaza va gua­nyar la meda­lla d’or en la final dels 20 quilòmetres marxa i es va con­ver­tir en el pri­mer atleta català que era campió olímpic. El mar­xa­dor del Prat superava així la gesta que Jordi Llo­part, el seu entre­na­dor, havia fet el 1980 a Mos­cou quan es va empor­tar la plata en els 50 quilòmetres marxa. Plaza es va impo­sar sense opo­sició amb 1h21:45 al cana­denc Gui­llaume Leblanc (1h22:25) i l’italià Gio­vanni de Bene­dic­tis (1h23:11) en una prova mar­cada també per la des­qua­li­fi­cació de Valentí Mas­sana en ple ascens a Montjuïc –800 metres ter­ri­bles–, quan ja tenia la segona posició con­so­li­dada. Mas­sana havia rebut la ter­cera amo­nes­tació una bona estona abans, però no la hi van mos­trar fins que estava a punt d’entrar a l’estadi. Quan va aten­dre la premsa després de la prova, Plaza va expli­car que quan va cre­uar la línia d’arri­bada es va girar per espe­rar Mas­sana i abraçar el seu com­pany, però va veure que no hi era.

Plaza estava entre­nat per Jordi Llo­part, i Mas­sana, per Josep Marín, que a més era el selec­ci­o­na­dor espa­nyol en aquells Jocs. Llo­part i Marín van ser els atle­tes, que de la mà de Moisés Llo­part en el nucli del GCR La Seda del Prat de Llo­bre­gat, van situar la marxa cata­lana a l’elit mun­dial amb els seus èxits en els grans cam­pi­o­nats a finals de la dècada dels setanta i prin­ci­pis dels vui­tanta. Llo­part havia estat campió d’Europa (1978) i sub­campió olímpic (1980) i Marín havia estat plata i bronze en el mun­dial (1983 i 1987) i campió i sub­campió d’Europa (1982).

Plaza i Mas­sana eren la segona gene­ració d’èxit de la marxa cata­lana i els seus entre­na­dors havien estat els pro­ta­go­nis­tes de la pri­mera. Plaza tenia 26 anys el dia que va gua­nyar l’or olímpic i Mas­sana, 22. Tots dos havien tas­tat els podis inter­na­ci­o­nals de joves. Plaza havia estat sub­campió d’Europa júnior el 1985 i Mas­sana, sub­campió del món júnior el 1988 i sub­campió (1987) i campió d’Europa júnior (1989) i també havien tret el cap amb èxit en les com­pe­ti­ci­ons abso­lu­tes. Plaza ja havia estat als Jocs de Seül del 1988 (12è en els 20 quilòmetres) i havia gua­nyat la plata en l’euro­peu del 1990, en què Mas­sana havia estat cinquè. En el mun­dial del 1991, Plaza va cre­uar ter­cer la línia d’arri­bada, però va ser des­qua­li­fi­cat 15 minuts després, quan estava ate­nent els peri­o­dis­tes.

Tot i aquests bons ante­ce­dents, està clar que els 20 quilòmetres marxa de Bar­ce­lona va mar­car l’inici d’una etapa dau­rada. Entre el 1992 i el 1996, els mar­xa­dors cata­lans van pujar al podi en totes les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals –Jocs Olímpics, cam­pi­o­nats del món i d’Europa– que es van dis­pu­tar. L’any següent als Jocs de Bar­ce­lona es van dis­pu­tar el cam­pi­o­nat del món a Stutt­gart i Mas­sana es va poder aga­far la revenja i va gua­nyar l’or en els 20 quilòmetres en què Plaza va aca­bar ter­cer i Jaume Bar­roso, quart. Les mar­xa­do­res també es van afe­gir a la festa i Encarna Gra­na­dos va gua­nyar el bronze en els 10 quilòmetres –la pri­mera meda­lla d’una cata­lana en una prova feme­nina en un mun­dial–. El 1994 va ser el torn dels cam­pi­o­nats d’Europa. Mas­sana va tor­nar a pujar al podi, ter­cer en aquesta ocasió, i Plaza també va tor­nar a tas­tar l’amar­gor de la des­qua­li­fi­cació. El 1995, un altre cop mun­di­als i Mas­sana va gua­nyar la plata en els 20 quilòmetres men­tre que Plaza va tor­nar a ser des­qua­li­fi­cat. Els Jocs Olímpics d’Atlanta, el 1996, van tan­car aquest cicle tri­om­fal. Mas­sana va gua­nyar el bronze, ara en els 50 quilòmetres marxa, i Plaza va aca­bar onzè en els 20 quilòmetres. Ni un ni l’altre tor­na­rien a pujar al podi en uns Jocs Olímpics, un cam­pi­o­nat mun­dial o un euro­peu, tot i que Mas­sana encara faria una bona col·lecció de llocs de fina­lista fins al mun­dial del 2001, amb un des­ta­cat quart lloc en els 50 quilòmetres dels Jocs de Syd­ney del 2000.