30 ANYS DELS JOCS DE BARCELONA
2 D’AGOST. FABIO CASARTELLI, L’ÚLTIM CAMPIÓ AMATEUR
Glòria i tragèdia
Fabio Casartelli va ser l’inesperat campió de l’última prova de ciclisme en ruta olímpica que es va disputar amb corredors aficionats
L’italià va morir quasi tres anys després, als 24 anys, en una caiguda en el descens del coll de Portèth d’Aspèth durant el Tour del 1995
L’ italià Fabio Casartelli va guanyar a Sant Sadurní d’Anoia l’última medalla d’or olímpica de fons en carretera que es van disputar els ciclistes amateurs just abans que els professionals aterressin als Jocs Olímpics a Atlanta 96 i la prova olímpica passés a ser una cursa més –amb tota la càrrega simbòlica que tenen els Jocs, això sí– de l’atapeït calendari professional. Casartelli no va tenir temps de comprovar si ell també podia tenir una llarga carrera entre els millors ciclistes del món. Menys de tres anys després, el 18 de juliol del 1995, l’italià va morir a causa d’una caiguda que va patir en el coll de Portèth d’Aspèth, als Pirineus. en una etapa del Tour.
Aquell 2 d’agost del 1992, en el circuit de Sant Sadurní d’Anoia, en unes condicions extremes, amb temperatures que van arribar als 40 graus, Casartelli es va imposar a l’esprint a l’holandès Erik Dekker i al letó Dainis Ozols. Tots tres van arribar amb uns segons d’avantatge respecte del pilot després d’escapar-se en la novena de les dotze voltes que van fer al circuit. 154 ciclistes van prendre la sortida de la cursa i la van acabar 84.
Ser campió olímpic de ciclisme en ruta no havia estat mai una garantia de ser un gran professional. La prova es va disputar ja el 1896, tot i que no va tornar al programa olímpic fins al 1936. De tots aquells campions olímpics , només l’italià Ercole Baldini (1956), l’holandès Hennie Kuiper (1972) i l’alemany oriental Olaf Ludwig (1988) es pot dir que van triomfar com a professionals. Baldini va guanyar el Giro i el mundial del 1958; Kuiper, el mundial del 1975 i va ser dos cops segon al Tour (1977 i 1980), i Ludwig va guanyar tres etapes al Tour entre el 1990 i el 1993.
Casartelli no va tenir temps de fer carrera de professional. El 1993 va córrer amb l’Ariostea, el 1994, amb el ZG Mobili, i el 1995 va fitxar pel Motorola, l’equip dels Estats Units en què brillava Lance Armstrong. El nord-americà, set cops vencedor del Tour (1999-2005) i desposseït de les seves victòries l’any 2012 a causa del dopatge, també havia competit en aquella cursa olímpica del 1992. Va acabar el 14è, just davant del català Àngel Edo. Casartelli només va aconseguir una victòria com a professional, una etapa a la Setmana Bergamasca (1993). El 1994 va debutar en el Tour –va abandonar en la setena etapa– i el 1995 va repetir a la cursa francesa amb el Motorola.
Caiguda fatal
El 18 de juliol del 1995 el pilot del Tour va afrontar l’etapa reina dels Pirineus. 206 quilòmetres entre Sent Gironç i Cautarés i sis ports de muntanya (Portèth d’Aspèth, Mente, Pèira Sorda, Aspin, Tormalet i Cautarés). El Portèth d’Aspèth era un port de segona categoria, de 1.069 metres d’alçada, 7,5 quilòmetres de llargada i un pendent mitjà del 5,7%. Indurain era el líder de la general després de 14 etapes amb 2:46 respecte d’Alex Zülle (Once). Casartelli ocupava el lloc 87è a dues hores 10 minuts i 47 segons d’Indurain. El dia abans havia estat jornada de descans i Casartelli havia dit que si havia aguantat fins aquí –l’any anterior havia abandonat– ja arribaria fins a París. Baixant el Portèth d’Aspèth, Casartelli va caure amb tres ciclistes més quan van agafar malament un revolt . Els seus companys se’n van sortir, però ell va colpejar de cap contra el terra. Va ser traslladat amb helicòpter a Tarba . Havia patit un traumatisme cranial i havia entrat en coma. A les dues de la tarda el Tour va anunciar la mort del ciclista italià, de 24 anys, casat i amb una filla de cinc mesos. La glòria dels Jocs de Barcelona s’havia convertit en tragèdia.
La mort de Casartelli va reobrir el debat sobre l’ús del casc en les curses ciclistes professionals. Perquè potser Casartelli no s’hagués mort aquell dia si hagués portat el que duia el dia que es va coronar a Sant Sadurní d’Anoia. Tal com es veu a la foto dels Jocs, els aficionats sí que estaven obligats a portar casc. L’any 1991, la Unió Ciclista Internacional (UCI) ja havia intentat obligar els ciclistes professionals a portar casc. El 18 de març del 1991, en l’inici de la Setmana Catalana a Lloret, els ciclistes, amb Pedro Delgado al capdavant, van fer els primers quilòmetres de l’etapa amb el casc penjant del manillar en senyal de protesta. L’obligatorietat del casc va quedar en no res.
Va haver d’arribar una altra mort perquè els ciclistes professionals acceptessin finalment, a contracor, el casc. L’11 de març del 2003, el kazakh Andrei Kivilev va patir un traumatisme facial en una caiguda a la París-Niça i es va morir l’endemà. Tampoc portava casc. Menys de dos mesos després, el 5 de maig del 2003, el casc passava a ser obligatori en el ciclisme professional.