L’origen de l’europeu

Demà arrenca a Munic la 25a edició del cam­pi­o­nat d’Europa d’atle­tisme. La pri­mera es va dis­pu­tar el 1934, a Torí (Itàlia), només amb par­ti­ci­pació mas­cu­lina. Aquell 7 de setem­bre del 1934 cul­mi­nava un procés que s’havia ini­ciat el 1926 i que va tro­bar l’opo­sició ini­cial de la fede­ració inter­na­ci­o­nal, que no va cedir fins al 1932.

Per enten­dre aquesta situ­ació cal situar-se en el con­text espor­tiu d’aque­lla època. L’atle­tisme era l’esport rei dels Jocs Olímpics des de la pri­mera edició, el 1896, però en canvi el pri­mer cam­pi­o­nat d’Europa no es va dis­pu­tar fins al 1934 i la pri­mera edició del cam­pi­o­nat del món es va fer espe­rar fins al 1983. Tot té una ràpida i clara expli­cació.

El 17 de juliol del 1912, tres dies després de la dis­puta de l’última prova d’atle­tisme dels Jocs d’Esto­colm, repre­sen­tants de 17 països es van tro­bar a la capi­tal sueca per cons­ti­tuir un orga­nisme que s’encar­regués de regu­lar el que ja era esport rei dels Jocs. Un any després, a Berlín, es va fun­dar ofi­ci­al­ment la IAAF (Fede­ració Inter­na­ci­o­nal d’Atle­tisme Ama­teur). Els pares de la IAAF van ser fidels a la com­pe­tició que havia aju­dat a con­ver­tir el seu esport en el que començava a ser en aquells moments i el seu pri­mer regla­ment, el 1913, va esta­blir que “les pro­ves d’atle­tisme dels Jocs Olímpics seran reco­ne­gu­des com si fos­sin els cam­pi­o­nats del món de la IAAF”. O sigui, que tots els atle­tes que van ser cam­pi­ons olímpics des de París, el 1920, fins a Mos­cou, el 1980, ho hau­rien de ser con­si­de­rats, també, del món.

Si a nivell mun­dial la IAAF va aga­far aquest com­promís, a nivell euro­peu va ser el pres­tigi dels cam­pi­o­nats d’Angla­terra, orga­nit­zats per l’Ama­teur Ath­le­tic Asso­ci­a­tion (AAA) des del 1880, que també va aju­dar que, durant anys, la resta de països euro­peus no sen­tis­sin la neces­si­tat de fer un cam­pi­o­nat con­ti­nen­tal. Els cam­pi­o­nats de l’AAA esta­ven oberts a atle­tes d’arreu del món i ser-ne el campió era el major èxit que un atleta podia acon­se­guir en aquells temps –després de ser campió olímpic, és clar–. El neer­landès Chris­ti­aan Ber­ger, que seria el pri­mer campió d’Europa dels 100 i els 200 m, va ser el campió de l’AAA de les 100 iar­des el 1930 i de les 200 iar­des el 1933 i el seu com­pa­tri­ota Willem Peters va ser campió de tri­ple de l’AAA del 1927 el 1930 i pri­mer campió d’Europa el 1934.

La pri­mera idea d’orga­nit­zar un cam­pi­o­nat d’Europa pròpia­ment dit va ser de Szilárd Stanko­vits, pre­si­dent de la fede­ració hon­ga­resa, que l’any 1926 va pre­sen­tar la seva pro­posta al congrés de la IAAF a la Haia. Ni el con­sell direc­triu ni el congrés de la IAAF van donar suport a la pro­posta. La tra­dició que el gran cam­pi­o­nat trans­na­ci­o­nal de l’atle­tisme eren els Jocs i els pro­ble­mes finan­cers van blo­que­jar la demanda. Stanko­vits no es va ren­dir i va anar acon­se­guint suports molt potents –Ale­ma­nya, França i Itàlia– i en el congrés de la IAAF el 1932 a Los Ange­les coin­ci­dint amb els Jocs Olímpics, la fede­ració inter­na­ci­o­nal hi va donar el vis­ti­plau.

En aque­lla època no hi havia fede­ra­ci­ons con­ti­nen­tals. Va ser jus­ta­ment la ini­ci­a­tiva de fer aquest pri­mer cam­pi­o­nat d’Europa el que pro­vo­ca­ria la cre­ació del pri­mer comitè con­ti­nen­tal dins de la IAAF: l’euro­peu. El setem­bre del 1933 la IAAF va apro­var el regla­ment del cam­pi­o­nat d’Europa i la pri­mera reunió del nou comitè euro­peu, pre­si­dit per Stanko­vits, es va fer el gener del 1934. Itàlia va dema­nar orga­nit­zar a Torí aquell pri­mer cam­pi­o­nat d’Europa, que es dis­pu­ta­ria a l’estadi muni­ci­pal de la capi­tal del Pie­mont, que lla­vors por­tava el nom de Benito Mus­so­lini. 226 atle­tes de 23 països van par­ti­ci­par en aquell cam­pi­o­nat, al qual no va assis­tir Angla­terra, que es con­si­de­rava ser­vida amb els seus pro­pis cam­pi­o­nats. No hi va haver repre­sen­tació espa­nyola ni cata­lana a Torí. El pri­mer espa­nyol no hi va par­ti­ci­par fins a la quarta edició del cam­pi­o­nat, el 1950 i els pri­mers cata­lans, en la cin­quena, el 1954.

Les dones van haver d’espe­rar fins a la segona edició del cam­pi­o­nat, el 1938 per par­ti­ci­par-hi. I encara ho van fer sepa­ra­des dels homes: ells a París, elles a Viena. Els anys 20 i 30 van ser temps de con­flicte entre el Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal (COI) i la IAAF amb la Fede­ració Espor­tiva Feme­nina Inter­na­ci­o­nal (FSFI), cre­ada el 1921 i que llui­tava per la presència feme­nina als Jocs Olímpics i que entre el 1921 i el 1934 va orga­nit­zar vuit cam­pi­o­nats exclu­si­va­ment feme­nins. Els cam­pi­o­nats de l’AAA que abans hem esmen­tat no van tenir pro­ves feme­ni­nes fins al 1923 –orga­nit­za­des per la Women’s Ama­teur Ath­le­tic Asso­ci­a­tion (WAAA)– i no es van fer a la mateixa seu que els homes fins al 1988.