Sí, intento ser una per­sona molt pràctica i gau­dir al màxim de cada entre­na­ment i com­pe­tició, i cele­brar les victòries, apren­dre de les der­ro­tes i, en defi­ni­tiva, ser millor espor­tista.

És una dis­ca­pa­ci­tat mino­ritària que afecta totes les arti­cu­la­ci­ons del cos i em limita el movi­ment, i també té altres símpto­mes com ara l’afec­tació de la visió o l’oïda. Això fa neces­sari uns pro­duc­tes de suport com una cadira de rodes, uns audiòfons, unes ulle­res, etc. Però amb els pro­duc­tes ade­quats es pot por­tar una vida quo­ti­di­ana.

Des de petit he estat lli­gat a l’esport, però en l’àmbit fami­liar, amb el meu pare. Amb la meva dis­ca­pa­ci­tat no hi havia una oferta espor­tiva com la que podem conèixer ara. Movent-me una mica vaig veure que el bàsquet en cadira de rodes és l’esport rei en les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat. Lla­vors vaig començar a bus­car fins que vaig tro­bar uns equips quan vaig fer –des­gra­ci­a­da­ment, perquè no va ser abans– divuit anys.

Per l’afec­tació òssia i arti­cu­lar vaig començar a patir les con­seqüències de tants anys amb el bàsquet. En aquell moment tenia un pre­pa­ra­dor físic que em va par­lar del rugbi en cadira de rodes; jo el des­co­nei­xia com­ple­ta­ment. Vaig anar un dia a pro­var-ho i vaig veure que aquest esport està pen­sat per a dis­ca­pa­ci­tats força seve­res, com a mínim tres de qua­tre extre­mi­tats afec­ta­des. Per tant, s’ajus­tava molt bé a mi, ja que em per­me­tia tenir un ritme com­pe­ti­tiu alt i poder con­ti­nuar gau­dint i entre­nant-me fort.

Va ser com­pli­cat en el sen­tit que vaig veure que aque­lla etapa s’aca­bava després de tants anys. Però sem­pre has de tenir la men­ta­li­tat d’adap­tar-te al que et ve a la vida. I si en aquest cas em donava una segona opor­tu­ni­tat de poder gau­dir d’un esport al més alt nivell, doncs jo l’agafo sense cap mena de pro­blema.

Vaig tenir la sort d’estar a Bar­ce­lona, i el BUC és un dels clubs pio­ners i amb més experiència de tot l’Estat. Això em va per­me­tre absor­bir com una esponja l’experiència d’altres juga­dors que feia més anys que hi eren i que havien anat a França a jugar. Ràpida­ment, vaig apren­dre d’una forma molt àgil i vaig pas­sar al ter­reny inter­na­ci­o­nal.

El rugbi en cadira de rodes és un esport jove. Hem gua­nyat les cinc pri­me­res edi­ci­ons de la lliga espa­nyola. No és casu­a­li­tat. Sim­ple­ment, és el fruit del fet que els pri­mers juga­dors van anar a França a apren­dre, i després van com­par­tir els seus conei­xe­ments amb els nous juga­dors que arribàvem. Tan­ma­teix, és una filo­so­fia de tre­ball. Si ens podem entre­nar un dia més, ho fem. Si podem anar a jugar un tor­neig perquè les capa­ci­tats econòmiques ens ho per­me­ten, hi anem. Si podem adqui­rir més mate­rial, ho fem. Tot és sacri­fici col·lec­tiu, no només econòmic, i també per­so­nal quant a temps i feina. A més, també com­pe­tim en la segona divisió fran­cesa. Això ens per­met millo­rar perquè qual­se­vol país euro­peu té molta més experiència que casa nos­tra, i aquesta és la forma de créixer i conèixer per­so­nes dife­rents de tu.

La meva vida és sinònim d’esport. Des de petit he tin­gut un lli­gam amb l’esport i em seria molt com­pli­cat viure sense. A les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat ens bene­fi­cia no només per un tema físic, sinó també emo­ci­o­nal. Amb el bàsquet i després amb el rugbi, se’m van anar obrint rep­tes i vaig aga­far una mica més d’embran­zida. Sem­pre dic que em vaig a entre­nar amb la men­ta­li­tat d’un novell i intento gau­dir al màxim perquè mai sé quan serà l’última com­pe­tició i entre­na­ment.

És com­pli­cat perquè a l’esport adap­tat, excep­tu­ant una petita part, no som pro­fes­si­o­nals, però mol­tes vega­des ens entre­nem i juguem a uns nivells que sem­bla que ho siguem. No tenim faci­li­tats de com­pa­ti­bi­li­tat. En l’etapa labo­ral has de ser prou equi­li­brista per poder-ho com­pa­gi­nar. Però men­tre hi hagi ganes i il·lusió es podrà fer.