“Volem l’or a París 2024, no tenim cap altra cosa al cap”

Des de l’inici de l’estiu de l’any pas­sat, quan ens vam començar a pre­pa­rar per clas­si­fi­car-nos per a Tòquio. El Rodrigo va renun­ciar a la seva cate­go­ria perquè li cos­tava molt donar el pes i a dar­rera hora ens van mun­tar el bot. Només vam tenir un mes per entre­nar-nos i ens vam que­dar a les por­tes dels Jocs. Va ser molt dur perquè ens vam creure que hi podíem ser i per molt poc no hi vam poder anar.

Quan vam fer la pri­mera meda­lla en la copa del món de Bel­grad, feia molt poc temps que estàvem junts. Sabíem que érem ràpids pels temps que marcàvem, i el pri­mer bronze ens va donar més espe­rança i moti­vació.

Sí, hem can­viat. Vam fer la prova de posar el Rodrigo al davant i anava una mica millor. I ho vam dei­xar així.

És el que va cri­dant i diu les coses i ha de saber com­pe­ne­trar-se molt bé amb el davant, que és el que porta el ritme i la remada.

Bus­quem un ritme alt i efi­ci­ent, sense gas­tar tota la força, i ata­quem en els dar­rers 250 metres perquè tenim molt bon esprint final, això sem­pre sense per­dre con­tacte amb els rivals. En el mun­dial, els fran­ce­sos se’ns van esca­par una mica massa. Vam sor­tir a gua­nyar i sabíem que érem més ràpids, però ells van mar­xar i ens vam que­dar a menys d’un segon.

Sí, i tant. Per exem­ple, pel que fa als estu­dis, que faig ADE a distància, anem més a poc a poc, vivim fora de casa, vivim a Sevi­lla i pre­pa­rem la part final de la tem­po­rada a Banyo­les, amb con­cen­tra­ci­ons pun­tu­als a Sierra Nevada o a Galícia, i tenim menys con­tacte amb els amics i la família. Men­tal­ment és molt dur perquè cada dia ens entre­nem entre sis i vuit hores. També hem de tenir cura de l’ali­men­tació. El teu cos va al límit. Però també hem de ser cons­ci­ents del que volem i la manera com acon­se­guir-ho.

A mi, sin­ce­ra­ment, m’agrada la festa, sobre­tot amb els meus com­panys, i pràcti­ca­ment no puc sor­tir mai, tot i que ara ho faig en les vacan­ces. Quan deixi de remar... Pel que fa a la dieta, sacri­fi­quem molt, però de tant en tant has de gau­dir d’algun caprici moti­va­dor.

Ha estat un any increïble. En totes les com­pe­ti­ci­ons inter­na­ci­o­nals hem acon­se­guit meda­lla i estem molt con­tents. Hem anat apre­nent sobre la marxa i hem sege­llat l’any amb una plata en el mun­dial a només un segon dels cam­pi­ons olímpics.

Si, mai havien per­dut cap regata fins ara i ens havien gua­nyat sem­pre. Cada vegada ens hi acostàvem més, sobre­tot en l’euro­peu, en el qual les con­di­ci­ons no van ser les més favo­ra­bles per a nosal­tres. Estem molt con­tents d’haver-los gua­nyat en el mun­dial. El fet de con­fiar en el pla i en l’estratègia ens ha permès de superar-los.

La millor edat tant física­ment com d’apre­nen­tatge és entre els 30 i els 32 anys. Som els més joves i els que tenim més marge.

Jo, de fet, encara soc sub-23 i havia d’anar al mun­dial sub-23, que era a finals de juliol, amb un com­pany que es diu Pablo i amb un pro­jecte que anava prou bé. Però hi vaig haver de renun­ciar-hi per l’euro­peu abso­lut. De fet, jo era l’únic sub-23 en la final del mun­dial. Va ser una llàstima perquè era el meu últim any de sub-23, però veient que hi havia pos­si­bi­li­tat d’estar al podi abso­lut no m’ho vaig ni pen­sar.

Ser ràpid en la pri­mera part de la tem­po­rada abans de mun­tar el doble, con­ti­nuar millo­rant col·lec­ti­va­ment tant física­ment com men­tal­ment i arri­bar el millor pos­si­ble a la copa del món que començarà a Zagreb (Croàcia) al maig, a l’euro­peu i al mun­dial.

Ara hem de tocar de peus a terra i que no ens pugin els fums. Seguir tre­ba­llant amb il·lusió i com­promís. El cop de no anar als Jocs ens va aju­dar a no per­dre cap entre­na­ment i hem de seguir amb aquesta acti­tud. Això no treu que el nos­tre objec­tiu a París 2024 és gua­nyar l’or, no tenim cap altra cosa al cap, costi el que costi.

De vega­des pot­ser massa i tot. De vega­des, entre­nant-nos, amb qual­se­vol petit detall que se’ns escapa ja ens enfa­dem i això de vega­des pot per­ju­di­car.

És molt impor­tant anar regu­lar­ment al psicòleg i ens ha aju­dat molt. S’hi ha d’anar, tant a la vida com a l’esport, no només quan van mala­ment les coses, com si anes­sis al fisi­o­te­ra­peuta.

Seré sin­cer. Quan vam tor­nar del mun­dial vam sor­tir per Bar­ce­lona i no vaig beure gaire perquè després d’una com­pe­tició d’aques­tes el cos està molt can­sat i amb molt d’àcid làctic. Amb tres cer­ve­ses em vaig mare­jar. Me’n vaig anar a dor­mir.

M’ha fet molta il·lusió els dos cops que he anat a l’ajun­ta­ment i veure tos els nanos petits que em venen a rebre i et fan pre­gun­tes i et miren. Em recorda quan era petit i tenia els meus refe­rents del rem. Jo admi­rava Adrià Mit­ja­vila, Jordi Jofre i Rodrigo Gómez.

M’agra­den molt. Un dels meus objec­tius és aju­dar a la visi­bi­lit­zació del rem i cons­ci­en­ciar els més petits. Quan tu ets petit i et ve un refe­rent, t’anima i t’explica coses, això et motiva.