La com­pe­tició és molt dura. Estem tenint molta exigència i molts par­tits. Hi ha hagut un parell de par­tits en què no hem estat fins, però l’equip està tre­ba­llant moltíssim. Sabem qui­nes són les nos­tres vir­tuts i les nos­tres carències, i estem tre­ba­llant-hi. La Cham­pi­ons és una com­pe­tició espe­cial en què tot­hom dona el 200% del que té dins i tots tenim claríssim que aquesta fase és bàsica per clas­si­fi­car-nos per a la final a qua­tre. L’objec­tiu és gua­nyar els tres par­tits i crec que arri­bem bé. L’equip està pre­pa­rat i amb mol­tes ganes, i aquesta il·lusió és molt impor­tant per fer una gran fase.

Molt posi­tius. Des del punt de vista per­so­nal m’estic tro­bant molt bé, molt còmode, estic jugant minuts i amb la sort que es neces­sita de cara a gol. El Barça és casa meva, però no deixa de ser un club molt gran i al prin­cipi hi pot haver dub­tes de com sor­ti­ran les coses. Ara toca donar-hi con­tinuïtat. Tre­ba­llem moltíssim com a grup, i jo també per­so­nal­ment per man­te­nir aquest nivell. Inten­ta­rem que aquest estat de forma que tinc ara segueixi molt temps més.

Sin­ce­ra­ment, no em sorprèn perquè he tre­ba­llat moltíssim per arri­bar fins aquí i arri­bar bé. Hi ha molt tre­ball, molt d’esforç, molta il·lusió i molts anys fora pre­pa­rant-me i crei­xent per arri­bar fins on soc ara. No és per tirar-me flors, però a Cata­lu­nya també hi ha estre­lles. L’Adolfo, per exem­ple, acu­mula cinc gols a la lliga. També és posi­tiu que els juga­dors cata­lans donem un cop sobre la taula perquè els nois d’aquí vegin que el fut­bol sala naci­o­nal és un gran pro­ducte, que tenim grans for­ma­dors d’on sor­gei­xen després grans juga­dors i que a la llarga podem des­ta­car en un club gran com el Barça.

Em va fer moltíssima il·lusió. Des que vaig sor­tir sem­pre he man­tin­gut molt bona relació amb el club i vam seguir tenint con­ver­ses més o menys quo­ti­di­a­na­ment. Quan ja va ser una cosa defi­ni­tiva, me’n recordo que vaig tru­car a la família i als amics, i se’m dibui­xava un som­riure a la cara sense voler. El curs pas­sat vaig estar al Val­depeñas i el destí va voler que el meu últim par­tit fos aquí al Palau. Ho vaig donar tot per aque­lla samar­reta, però quan vaig tor­nar aquí es nota el que repre­senta por­tar aquest escut al pit i repre­sen­tar el Barça. Estic super­con­tent d’estar a casa, a prop dels meus i en un gran club com és aquest.

He après mol­tes coses. M’he aca­bat de coure com a juga­dor de pri­mera divisió, que és molt impor­tant. Quan ets jove hi ha mol­tes expec­ta­ti­ves i es pot pen­sar que aquest camí és fàcil, però ni de bon tros. S’ha de pas­sar per mol­tes eta­pes, per moments en què estàs millor i d’altres pit­jor. He evo­lu­ci­o­nat molt com a juga­dor. Ara soc un juga­dor més físic, més com­plet i poli­va­lent, i això és el que m’ha obert les por­tes de can Barça. Em puc adap­tar a mol­tes cir­cumstàncies del joc. Estic molt orgullós d’haver jugat tant al Ribera com al Val­depeñas, que m’han ense­nyat coses molt dife­rents. En el Ribera, amb el Pato [José Lucas Mena], era més un estil de joc, de jugar la pilota, i de pos­sessió. Després amb el David Ramos al Val­depeñas era més de com­pe­tir, de defen­sar. Dos estils dife­rents que a mi m’han fet créixer com a juga­dor.

És molt espe­cial. La set­mana de la Cham­pi­ons es nota que l’ambi­ent és dife­rent. Vam jugar la fase prin­ci­pal a l’octu­bre, ara dis­pu­ta­rem la fase elit i ja no jugaríem la final a qua­tre fins al maig, però els objec­tius són molt clars. Ara ho has de dei­xar encar­ri­lat i després apar­car-ho. Hi ha molta il·lusió al club i això es nota des del prin­cipi entre els com­panys i el cos tècnic. És la cire­reta del pastís que tots volem. Vaig debu­tar a Malta i va anar molt bé, i espero que ara a Croàcia vagi igual de bé. Encara que no fos amb tants gols, que gua­nyem els tres par­tits i ens clas­si­fi­quem, que aquest és l’objec­tiu.

És un grup com­pli­cat. Tots tenim el punt d’atenció en l’Ander­lecht, que és un rival potent i ens posarà les coses difícils. Jugarà de tu a tu. Els altres dos pot­ser són més des­co­ne­guts, però un rival romanès sem­pre et posa les coses com­pli­ca­des perquè són molt com­pe­ti­tius. Igual que el con­junt croat, que a més jugarà a casa seva. Dis­pu­tem l’últim par­tit con­tra ells, que en cas de jugar-se la clas­si­fi­cació esta­ran super­mo­ti­vats i a més amb el suport de la seva gent. Pot­ser hi ha grups més com­pli­cats, però per a nosal­tres tam­poc no serà gens fàcil i hem de pas­sar la fase, tant sí com no, i en això ens hem de cen­trar.

Pot­ser és l’època més espe­cial de la meva vida. Va ser l’any en què em vaig ado­nar que real­ment podia ser juga­dor pro­fes­si­o­nal de fut­bol sala i en què vaig can­viar de men­ta­li­tat. En Xavi Clo­sas em va obrir la ment d’una manera espec­ta­cu­lar i va saber poten­ciar-me al màxim, i a par­tir d’aquí he anat evo­lu­ci­o­nant. El grup de juga­dors d’aque­lla plan­ti­lla som amics, encara fem sopars i ens fa il·lusió que als altres les coses els vagin bé. Aquell any es va ajun­tar tot. Era un grup de casa i l’entre­na­dor també. Com que en el pri­mer equip hi havia molts lesi­o­nats, l’Andreu Plaza ens va pujar, a en Miquel Fei­xas, en Xavi Cols i a mi, en l’últim mig any, i així vam viure també l’experiència de veure com era un ves­ti­dor de pri­mera divisió, ple d’estre­lles.

Hi ha dies que no dormo gaire perquè estic enfei­nat, però ho porto bé. Al final és una qüestió de pla­ni­fi­cació. Des de petit sem­pre m’he hagut d’orga­nit­zar el temps per fer els deu­res perquè soc de Mont­cada i Rei­xac i m’havia de des­plaçar a les Corts, al Barça o a Santa Coloma. Ho faig amb tota la natu­ra­li­tat i s’ha de nor­ma­lit­zar perquè per a mi és essen­cial per tenir una vida plena i com­pleta. Ara la meva pro­fessió i la màxima dedi­cació és el fut­bol sala, però els estu­dis també i em vaig tra­ient les assig­na­tu­res de mica en mica. Aca­baré la uni­ver­si­tat més tard que altres com­panys, però tam­poc tinc cap pressa. El meu com­pany d’habi­tació és en Miquel Fei­xas, que també estu­dia i sem­pre estem amb l’ordi­na­dor portàtil fent fei­nes. És molt sa i de cara al futur ens cul­ti­vem com a per­so­nes, que és una cosa molt relle­vant.