La meva infantesa va ser dura. Recordo tant aquells moments al carrer, on rebia mirades i comentaris de menyspreu i falta de respecte... Però a mesura que vas creixent t’adones que, si tu ets feliç i tens un entorn que t’estima i et respecta, tant se val. L’esport m’ha ajudat a comunicar-me; les xarxes, a poder dir la meva, i les conferències, a poder canviar una mica la societat estigmatitzada i amb una mica de prejudicis.

M’ha acompanyat tota la vida, però, veritablement, quan vaig palpar l’essència de l’esport i de la competició va ser quan vaig fer la primera triatló el 2016. Allà vaig veure que m’encantava córrer, que s’havia de treballar molt intensament i, sobretot, que l’esport estava replet de valors. Per aquesta raó, per mi era un mitjà de comunicació.

Sobretot els valors de l’esforç, la constància i la resiliència. Vull posar especial èmfasi en la resiliència perquè penso que aprendre de les teves caigudes i d’allò que no aconsegueixes és la base per triomfar. Triomfar no significa guanyar mai, sinó aprendre d’allò que et passa en la vida i en l’esport. Allò que a vegades el teu cos no pot, però tu dius: vaig a canviar d’estratègia, a buscar una manera diferent de fer-ho i intentaré tornar-ho a provar per aconseguir-ho.

Per descomptat, i també la meva dona, la família i els meus amics. El meu entorn és essencial i és una bomba per a mi. Però l’esport em dona una potència per continuar vivint, em motiva. Sempre dic que cadascú ha de tenir una motivació vital. Ha de buscar allò que admira, que li agrada, i que li fa canviar el ser i desconnectar. A poc a poc has d’anar lluitant per complir els teus somnis i objectius.

Diuen que és una de les curses més dures del món amb bicicleta. En la primera participació el 2018, no la vaig poder acabar perquè em vaig deshidratar en la tercera etapa, i em vaig sentir molt malament. Però ho vaig tornar a intentar i ho vaig aconseguir l’any següent. Per mi va ser treure’m una espina clavada i després un reflex de la meva vida. La Titan Desert són unes deu hores sobre la bicicleta i allà veus rectes interminables i dius: què faig aquí? Però, quan van passant les hores, t’adones del perquè ets allà. Perquè has de lluitar en la vida, en l’esport i perquè tens un equip que confia en tu. La Titan Desert em va ajudar a veure que tenia persones meravelloses al costat, i que confiessin en mi era el que realment em donava una empenta per tirar endavant.

La Titan va ser el boom de tot. Em va animar a fer més coses i em va ajudar a tenir visibilitat. La vaig gaudir molt. La mitja marató tampoc l’oblidaré mai de la vida.

Quantes vegades m’han dit que no podria: no ho faràs, no ho aconseguiràs, no ho tindràs... Però a poc a poc he anat lluitant, i un dia vaig dir: el límit me’l poso jo perquè encara que no ho aconsegueixi hauré caigut i serè jo el que m’adonaré que no puc.

És un somni fet realitat. Tots els valors que comparteixo amb la Fundació Barça són els que regeixen la meva vida, com ara la humilitat i l’ambició. El Barça és realment més que un club i, com diu la missió de la seva fundació, junts canviarem el món i aconseguirem que sigui més inclusiu, millor i que tots els nens tinguin les mateixes oportunitats.

El principal somni que he aconseguit en la meva vida és ser feliç. Tenir un molt bon equip vital i ser ambaixador de la Fundació Barça també ha estat un somni complert. A més a més, anar de Barcelona a Madrid en bicicleta, de Madrid a Portugal amb la torxa olímpica, fer els cinc ports més forts de Catalunya, fer quatre mitges maratons o cinc triatlons. Ara bé, encara em queden molts reptes per complir, com ara tenir fills, fer un Ral·li Dakar i córrer la marató de Barcelona, que és una cosa que mai ningú amb les meves condicions físiques ha aconseguit. Hem d’esprémer al màxim el suc de la vida perquè realment és un autèntic regal.