Els cinc tes­ti­mo­nis

Mariia Netav­ro­vana, gim­nasta i entre­na­dora del CE Bar­narítmica de 26 anys, és l’única major d’edat d’entre els 27 nous fede­rats, repar­tits entre les moda­li­tats de rítmica (21) i la gimnàstica artística (qua­tre nois i dues noies). “Quan arri­bes no és gens fàcil. Et tro­bes en una situ­ació que tu no has esco­llit i en prin­cipi tot és nou. Has d’apren­dre a viure de nou i bus­car feina en un idi­oma que no és el teu”, explica. Netav­ro­vana, però, se n’està sor­tint: “Aquí he tin­gut una nova opor­tu­ni­tat, i m’agrada poder tor­nar a com­pe­tir i a entre­nar. Aquí la gent és molt oberta, i m’està aju­dant molt en tot, en l’idi­oma, en la gimnàstica i en la feina. El meu objec­tiu és fer feli­ces totes les gim­nas­tes que entreno i aju­dar-les amb tot el que pugui a llui­tar pels seus objec­tius.”

L’Asso­ci­ació Socio-Cul­tu­ral i Espor­tiva l’Aliança Platja d’Aro és, amb sis gim­nas­tes, el club que ha aco­llit més refu­gi­a­des ucraïneses. Uli­ana Velyka, de 14 anys, no amaga la seva passió per la rítmica: “Vaig començar quan tenia qua­tre anys. Diria que m’agrada tant que no sabria viure sense la gimnàstica rítmica. M’agra­da­ria poder tor­nar a casa en un futur, però també anhelo poder for­mar part de la selecció d’Espa­nya o d’Ucraïna.” Tot i que al prin­cipi l’adap­tació va ser com­pli­cada, reco­neix que ha estat molt ben aco­llida: “Les meves com­pa­nyes són molt ober­tes, ama­bles i diver­ti­des. El que més m’agrada d’aquí és que sem­pre teniu bon temps i bones tem­pe­ra­tu­res. Fa molt de sol i els pai­sat­ges són molt bonics. A més, cada vegada estic fent més amis­tats gràcies a la rítmica, i el pavelló que tenim aquí també m’agrada molt.” També ha vis­cut una experiència simi­lar la seva com­pa­nya Lili­ana Lunhu, d’11 anys: “La gimnàstica per a mi ho és tot; és la meva vida. Els meus pares fan tots els esforços econòmics que poden perquè jo em pugui entre­nar i com­pe­tir. Els meus objec­tius per a aquesta tem­po­rada són millo­rar i superar-me dia a dia per poder par­ti­ci­par en noves com­pe­ti­ci­ons.”

Kateryna Kar­sim, de només nou anys, prac­tica la gimnàstica artística en un dels clubs de referència del país, l’Egiba de Man­resa. Kateryna des­taca la seva ràpida adap­tació: “Veig que ho he fet molt bé i molt de pressa. A l’escola he fet molt bons amics i aquí al club de gimnàstica també. Estic molt con­tenta vivint aquí.” Els seus avenços en els entre­na­ments són nota­bles: “A Ucraïna havia prac­ti­cat la gimnàstica a un nivell més ini­cial amb ele­ments bàsics com espa­gats, ponts o remun­tats. Aquí estic apre­nent a fer els ele­ments i els enllaços de més difi­cul­tat, amb exer­ci­cis més com­ple­xos i avançats.”

Amb un més que cor­recte cas­tellà s’expressa Andrii Yavorski, d’11 anys i que també prac­tica la gimnàstica artística a les files del CN Gra­no­llers. “Porto nou mesos aquí i cada dia estic apre­nent una paraula. I si no l’entenc pre­gunto què sig­ni­fica. Així n’aprenc. I ja parlo molt bé. Vull ser un gim­nasta molt bo i que­dar campió de Cata­lu­nya i d’Espa­nya. M’agra­den molt les com­pe­ti­ci­ons, però també des­can­sar a la platja. L’exer­cici que em surt millor és la barra i haig de millo­rar en el terra”, sosté amb molta deter­mi­nació, tant a dins com a fora del gimnàs, el petit Andrii. En defi­ni­tiva, cinc tes­ti­mo­nis de cinc refu­gi­ats, joves i ado­les­cents, a qui l’hor­ror de la guerra els ha cap­gi­rat la vida.