Que no hi ha bar­re­res. Les bar­re­res se les posa un mateix. És veri­tat que s’ha de ser rea­lista amb el que un pot assu­mir, però voler és poder. Tre­ba­llant amb esforç es pot acon­se­guir.

Va ser per casu­a­li­tat. Estava amb la meva mare a la ram­bla de Bada­lona i es va apro­par una noia i li va pre­gun­tar si jo feia algun tipus d’esport perquè ente­nia que per salut i per físic n’havia de fer. La meva mare li va dir que no, i aquesta noia li va reco­ma­nar que em portés a una pis­cina. Així és com va començar tot; això sí, amb mol­tes llàgri­mes perquè no m’agra­dava gens. Odi­ava la pis­cina. És cert, però, que a poc a poc em vaig anar engan­xant perquè vaig anar conei­xent altres nens també amb dis­ca­pa­ci­tat. Fins aquell moment no en conei­xia cap perquè anava a una escola ordinària. El fet de veure per­so­nes simi­lars a tu i que jo mateixa m’anava superant em va anar engan­xant.

Força tard. Va ser pels Jocs Paralímpics de Bar­ce­lona. En l’àmbit naci­o­nal vaig començar amb set anys i inter­na­ci­o­nal­ment amb nou. Però no va ser fins als 15 que vaig veure que allò no era broma. Quan vaig pas­sar a la final dels Jocs Paralímpics de Bar­ce­lona vaig pren­dre consciència que el que estava fent tenia molta importància. Veia les gra­de­ries de les pis­ci­nes Picor­nell ple­nes de gom a gom ani­mant-me. Me’n recordo quan vaig picar paret que la gent cri­dava, havia fet rècord del món. Jo no ente­nia res. En aquell mateix moment vaig pen­sar: “Em sem­bla que he fet alguna cosa gran.”

Des dels nou anys el nivell dels entre­na­ments va anar aug­men­tant, i l’any i mig abans dels Jocs la pre­pa­ració ja era molt bèstia. M’entre­nava abans d’anar a l’ins­ti­tut, al mig­dia i al ves­pre. Va ser dur. Però insis­teixo: no tenia aquesta consciència que era real­ment impor­tant.

Els Jocs de Bar­ce­lona van ser fantàstics. La nos­tra ciu­tat va ser la pri­mera que com­par­tia seu amb els Jocs Olímpics. Va sig­ni­fi­car tot un canvi. Teníem mit­jans de comu­ni­cació que esta­ven pen­dents de nosal­tres i ens sentíem impor­tants. Sentíem que estàvem posant un gra­net de sorra per a la següent gene­ració. En canvi, qua­tre anys més tard a Atlanta no va ser igual. Tota la selecció ho vam viure amb una mica de pati­ment perquè l’orga­nit­zació va ser des­as­trosa i no ens van trac­tar bé. A més, jo vaig tenir la mala sort que vaig fer or a papa­llona i quan ja m’havien donat la meda­lla em van des­qua­li­fi­car per un motiu que no té expli­cació. Quan nedes papa­llona les dues espat­lles han de sor­tir en el mateix moment i a la mateixa alçada, però si només tens un braç és impos­si­ble. Era una des­qua­li­fi­cació que no s’ente­nia, no havia pas­sat mai. Bar­ce­lona va ser fantàstic i Atlanta va ser un des­as­tre.

Al final vaig des­co­brir que el que més m’agra­dava era com­pe­tir con­tra mi mateixa. La màxima satis­facció era gua­nyar-me a mi; no hi veia al·lici­ent, a gua­nyar a altres per­so­nes. Veure que jo em podia superar és el que em va anar engan­xant.

Sí, ima­gina’t amb 16 anys dient-li a un senyor que volia ser entre­na­dora de natació i que em venia a treure el títol. Ell em deia que no era pos­si­ble perquè no tenien titu­lació de natació adap­tada. Jo li vaig dir que volia el mateix que tot­hom, amb les matei­xes obli­ga­ci­ons i pri­vi­le­gis. Al final, el vaig fer i apro­var.

La meva vida s’ha basat a demos­trar i ho con­ti­nuo fent. No em molesta, però sí que és una mica can­sat. Entenc que és pel des­co­nei­xe­ment que té la gent de mi. Les mira­des que tinc és de por a allò des­co­ne­gut. No ens ense­nyen a trac­tar amb la dis­ca­pa­ci­tat. Tre­ba­llo en una empresa on aju­dem per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat a fer-los veure que elles poden, i tre­ba­llem perquè les empre­ses vegin que la dis­ca­pa­ci­tat no és més que una carac­terística de la per­sona. El meu exem­ple pot ser­vir per crear un món més inclu­siu.