Que no hi ha barreres. Les barreres se les posa un mateix. És veritat que s’ha de ser realista amb el que un pot assumir, però voler és poder. Treballant amb esforç es pot aconseguir.

Va ser per casualitat. Estava amb la meva mare a la rambla de Badalona i es va apropar una noia i li va preguntar si jo feia algun tipus d’esport perquè entenia que per salut i per físic n’havia de fer. La meva mare li va dir que no, i aquesta noia li va recomanar que em portés a una piscina. Així és com va començar tot; això sí, amb moltes llàgrimes perquè no m’agradava gens. Odiava la piscina. És cert, però, que a poc a poc em vaig anar enganxant perquè vaig anar coneixent altres nens també amb discapacitat. Fins aquell moment no en coneixia cap perquè anava a una escola ordinària. El fet de veure persones similars a tu i que jo mateixa m’anava superant em va anar enganxant.

Força tard. Va ser pels Jocs Paralímpics de Barcelona. En l’àmbit nacional vaig començar amb set anys i internacionalment amb nou. Però no va ser fins als 15 que vaig veure que allò no era broma. Quan vaig passar a la final dels Jocs Paralímpics de Barcelona vaig prendre consciència que el que estava fent tenia molta importància. Veia les graderies de les piscines Picornell plenes de gom a gom animant-me. Me’n recordo quan vaig picar paret que la gent cridava, havia fet rècord del món. Jo no entenia res. En aquell mateix moment vaig pensar: “Em sembla que he fet alguna cosa gran.”

Des dels nou anys el nivell dels entrenaments va anar augmentant, i l’any i mig abans dels Jocs la preparació ja era molt bèstia. M’entrenava abans d’anar a l’institut, al migdia i al vespre. Va ser dur. Però insisteixo: no tenia aquesta consciència que era realment important.

Els Jocs de Barcelona van ser fantàstics. La nostra ciutat va ser la primera que compartia seu amb els Jocs Olímpics. Va significar tot un canvi. Teníem mitjans de comunicació que estaven pendents de nosaltres i ens sentíem importants. Sentíem que estàvem posant un granet de sorra per a la següent generació. En canvi, quatre anys més tard a Atlanta no va ser igual. Tota la selecció ho vam viure amb una mica de patiment perquè l’organització va ser desastrosa i no ens van tractar bé. A més, jo vaig tenir la mala sort que vaig fer or a papallona i quan ja m’havien donat la medalla em van desqualificar per un motiu que no té explicació. Quan nedes papallona les dues espatlles han de sortir en el mateix moment i a la mateixa alçada, però si només tens un braç és impossible. Era una desqualificació que no s’entenia, no havia passat mai. Barcelona va ser fantàstic i Atlanta va ser un desastre.

Al final vaig descobrir que el que més m’agradava era competir contra mi mateixa. La màxima satisfacció era guanyar-me a mi; no hi veia al·licient, a guanyar a altres persones. Veure que jo em podia superar és el que em va anar enganxant.

Sí, imagina’t amb 16 anys dient-li a un senyor que volia ser entrenadora de natació i que em venia a treure el títol. Ell em deia que no era possible perquè no tenien titulació de natació adaptada. Jo li vaig dir que volia el mateix que tothom, amb les mateixes obligacions i privilegis. Al final, el vaig fer i aprovar.

La meva vida s’ha basat a demostrar i ho continuo fent. No em molesta, però sí que és una mica cansat. Entenc que és pel desconeixement que té la gent de mi. Les mirades que tinc és de por a allò desconegut. No ens ensenyen a tractar amb la discapacitat. Treballo en una empresa on ajudem persones amb discapacitat a fer-los veure que elles poden, i treballem perquè les empreses vegin que la discapacitat no és més que una característica de la persona. El meu exemple pot servir per crear un món més inclusiu.