El nord-ame­ricà Ralph Bos­ton, campió olímpic de llar­gada en els Jocs de Roma del 1960, va morir diu­menge als 83 anys. Abans de con­que­rir el pre­uat or olímpic va tenir el seu gran dia de glòria el 12 d’agost d’aquell mateix any. A Wal­nut (Califòrnia) va sal­tar fins als 8,21. Per pri­mer cop algú anava més lluny que la pri­mera gran lle­genda de l’atle­tisme nord-ame­ricà, Jesse Owens, que el 1935, abans dels Jocs de Berlín, es va con­ver­tir en el pri­mer sal­ta­dor que superava la bar­rera dels vuit metres (8,13).

Owens sem­pre va ser l’ídol de Bos­ton. Fins i tot el va con­trac­tar com a entre­na­dor després d’un inci­dent amb la seva uni­ver­si­tat. Bos­ton també té l’honor de ser l’únic sal­ta­dor de llar­gada amb una meda­lla de cada color: or a Roma, plata a Tòquio (1964) i bronze a Mèxic (1968). En aquells jocs va pre­sen­ciar una de les grans ges­tes atlètiques de tots els temps, l’increïble salt de Bob Bea­mon fins als 8,90 m, rècord que va per­du­rar fins al 1991. Bos­ton ja havia per­dut el seu rècord mun­dial el 1962 a mans de l’ucraïnès Ter-Ova­nesyan (8,31). El 1964 el va recu­pe­rar (8,31 i 8,34) i el 1967 van sal­tar tots dos 8,35. Després dels Jocs de Mèxic es va reti­rar.

De petit, es quei­xa­ria més enda­vant, va patir les penúries pro­vo­ca­des per la segre­gació a Mis­sis­sipí. Ell mateix es va fer una pista per entre­nar-se prop de casa amb les eines del seu pare, un rama­der de Lau­rel. Després de tor­nar amb l’or de Lon­dres va expli­car quina era la seva sen­sació: “Jo era un ciu­tadà del món, però no un ciu­tadà de Mis­sis­sipí.”