No ho crec. Com que em va pas­sar amb 3 anys ja m’hi vaig anar acos­tu­mant. Pot ser que ara de més gran costi d’accep­tar, però ho he hagut d’accep­tar tant sí com no.

Quan em va pas­sar això, la meva mare em va por­tar a una logo­peda. Hi vaig anar fins als 20 anys. Ella em va ense­nyar a lle­gir els lla­vis i a poder tenir una con­versa fluida amb tot­hom. La meva mare podia triar entre dues opci­ons: par­lar o la llen­gua de sig­nes. Va triar la pri­mera perquè em pogués comu­ni­car amb tot­hom.

Els audiòfons m’aju­den a gra­duar la veu, però no sento abso­lu­ta­ment res. Amb el ball, escolto la música a través del seu cos [Joan Boi­xa­der].

La meva passió pel ball ve des que era molt petita perquè sem­pre m’ha agra­dat ballar. Vaig començar amb la gimnàstica rítmica, i després vaig fer altres acti­vi­tats, totes rela­ci­o­na­des amb la música, com per exem­ple sar­da­nes. Ho feia jun­ta­ment amb la meva ger­mana perquè a totes dues ens agra­dava el mateix. Al seu cos­tat no tenia pro­ble­mes de ritme, perquè ja tenia algú que m’aju­dava.

Els meus pares ana­ven a una sala de fes­tes els caps de set­mana a ballar, i la meva mare sabia que a mi m’agra­dava perquè sem­pre m’estava movent. Un dia ens va pro­po­sar d’apun­tar-nos amb ells per apren­dre a ballar. Aquí vam aga­far el gust pel ball i ens vam apun­tar a una escola pro­fes­si­o­nal. El pro­fes­sor va veure que ho fèiem tan bé que ens va dir que anéssim al grup de com­pe­tició. Aquí, però, vam tenir un pro­fes­sor que no con­fi­ava en mi, sem­pre em posava límits i bar­re­res perquè ens deia que nosal­tres no aniríem al ritme. Sem­pre arri­bava a casa plo­rant, fins que aquest pro­fes­sor va mar­xar. En va venir un altre que des del pri­mer dia no va donar cap mena d’importància a la meva dis­ca­pa­ci­tat. En Joan i jo fem un gran equip que ens ha permès arri­bar a ser cam­pi­ons d’Espa­nya. Si no féssim aquest equip no hauríem arri­bat fins aquí.

Quan vam començar, al Joan no li agra­dava gens ballar, era molt negat. I mira ara com balla. Ho hem fet amb molt esforç, hores, dedi­cació, constància, dis­ci­plina i, sobre­tot, el tre­ball en equip que fem. He arri­bat a apren­dre a escol­tar la música a través del seu cos. Cada ball té la seva expressió. Jo, com que mai els he pogut sen­tir, miro refe­rents, els copio i lla­vors ho faig a la meva manera. Però mai he escol­tat la música d’un ball. Sem­pre dic que amb acti­tud i dedi­cació tot és pos­si­ble. No hi ha res impos­si­ble.

No, gens. Hem que­dat dues vega­des cam­pi­ons d’Espa­nya de 10 balls i hem arri­bat a les semi­fi­nals d’un cam­pi­o­nat del món. No ens ho esperàvem perquè nosal­tres anem a dis­fru­tar, i els resul­tats ja arri­ba­ran. Tot l’esforç té la seva recom­pensa. Estem com­pe­tint de tu a tu amb per­so­nes que no tenen cap dis­ca­pa­ci­tat, soc una més a la pista. El jutge em pun­tua com una més, no hi ha diferències. Quan ballo m’ho passo bé, gau­deixo i és un repte més per a mi per poder superar-me a mi mateixa.

El vaig escriure amb el propòsit d’aju­dar altres per­so­nes amb o sense dis­ca­pa­ci­tat a superar-se en tot el que es pro­po­sen. També fem xer­ra­des per cons­ci­en­ciar tot­hom que som per­so­nes igual de dife­rents i pro­fes­si­o­nals. Volem que ens trac­tin com un més i que no ens infan­ti­lit­zin tant perquè nosal­tres inten­tem fer com tot­hom.

Volem arri­bar a una final d’un cam­pi­o­nat del món, i anar millo­rant i gau­dint del que fem.