És un record dolorós perquè va ser una mala època. Tenia 15 anys quan vaig tenir el pri­mer brot de la malal­tia. Anant cap al col·legi, vaig per­dre la visió d’un ull. Cap per­sona en aquesta edat pensa que tindrà una malal­tia dege­ne­ra­tiva. El record és trist i amb molta incer­tesa. En aquest moment et plan­te­ges mol­tes coses. Es trenca total­ment la teva ado­lescència i madu­res de cop a còpia de males notícies.

No, perquè des que va arri­bar la covid vaig recaure de la malal­tia. Feia més de nou anys que no tenia cap brot, i ho he vis­cut pit­jor ara que no pas amb el diagnòstic. En aquell moment tot era nou, des­co­nei­xia la malal­tia, no sabia què pas­sa­ria, inves­ti­gues i veus quin és el pronòstic d’altres paci­ents..., però no sé si per la imma­du­resa o l’edat, no ho vaig rebre amb el mateix impacte que ara.

Estic en un procés d’accep­tació. Ha estat com reviure aquest diagnòstic. Després de tants anys sense cap brot, et pen­ses que ets immune a la malal­tia, que ets dife­rent de la resta de paci­ents i que tot el que feia per cui­dar-me ser­via. No vull dir que no ser­veixi, però t’ado­nes que de veri­tat estàs malalta i que la malal­tia està viva.

Sem­pre havia estat una noia molt activa, m’agra­dava molt l’esport. Als 14 anys em vaig apun­tar a fut­bol, i als 16 em van diagnos­ti­car la malal­tia. En aquell moment no em reco­ma­na­ven fer esport perquè no se’n conei­xien els bene­fi­cis i jo veia que ales­ho­res pot­ser no m’anava bé. Neces­si­tava un temps per conèixer la malal­tia i veure com m’afec­tava, fins que va arri­bar un moment en què no m’agra­dava la dona en què m’estava con­ver­tint perquè era molt sedentària. Ales­ho­res vaig començar a córrer i em va agra­dar moltíssim.

No ho cri­ti­ca­ven, però sí que em deien que anés amb molta cura, perquè no sabien si em podria anar mala­ment. És cert que quan prac­ti­ques esport d’alta inten­si­tat pot ser que els símpto­mes revi­fin, però no vol dir que l’esport t’empit­jori la malal­tia. Has de conèixer el teu límit, i això és el que he anat apre­nent al llarg dels anys.

Totes les dis­ci­pli­nes que prac­tico, com l’atle­tisme, el ciclisme i el sen­de­risme, m’han apor­tat alguna cosa. Tots els esports són bons i defi­nei­xen molt bé el meu caràcter. Per exem­ple, si vaig a córrer, és el moment en què neces­sito més explosió i trec tot el que porto a dins. És un dels esports en què acon­se­gueixo no pen­sar. Em calma i em per­met veure les coses des d’una altra pers­pec­tiva. Això és molt impor­tant, perquè l’Agna pensa i rumia molt. Si l’esport no formés part de la meva vida, no seria qui soc.

Aques­tes baja­na­des que he arri­bat a fer no només van ser per la malal­tia. Vaig per­dre un fami­liar molt impor­tant a la meva vida, i l’esport em va per­me­tre reac­ti­var-me i estar millor anímica­ment. A més, em vaig pre­gun­tar què podia fer per visi­bi­lit­zar la malal­tia. Ales­ho­res, vaig pen­sar que podria recap­tar diners per des­ti­nar-los a una fun­dació per l’escle­rosi múlti­ple i fer veure a altres paci­ents que optar pels bons hàbits és una bona idea per tenir una millor qua­li­tat de vida. No només amb trac­ta­ments far­ma­cològics, sinó que el paci­ent ha d’empo­de­rar-se, cui­dar-se i man­te­nir-se viu. L’acti­tud que tin­gui el paci­ent influirà molt en l’evo­lució de la malal­tia.

Pri­mer, per visi­bi­lit­zar la malal­tia i la meva experiència. Després es va con­ver­tir en una eina terapèutica sense ado­nar-me’n. Escriure va molt bé, perquè és una manera de sanar les vivències que t’han anat pas­sant durant la vida. És impor­tant fer veure al món dife­rents mane­res de viure i que tots som igual de dife­rents.