És un record dolorós perquè va ser una mala època. Tenia 15 anys quan vaig tenir el primer brot de la malaltia. Anant cap al col·legi, vaig perdre la visió d’un ull. Cap persona en aquesta edat pensa que tindrà una malaltia degenerativa. El record és trist i amb molta incertesa. En aquest moment et planteges moltes coses. Es trenca totalment la teva adolescència i madures de cop a còpia de males notícies.

No, perquè des que va arribar la covid vaig recaure de la malaltia. Feia més de nou anys que no tenia cap brot, i ho he viscut pitjor ara que no pas amb el diagnòstic. En aquell moment tot era nou, desconeixia la malaltia, no sabia què passaria, investigues i veus quin és el pronòstic d’altres pacients..., però no sé si per la immaduresa o l’edat, no ho vaig rebre amb el mateix impacte que ara.

Estic en un procés d’acceptació. Ha estat com reviure aquest diagnòstic. Després de tants anys sense cap brot, et penses que ets immune a la malaltia, que ets diferent de la resta de pacients i que tot el que feia per cuidar-me servia. No vull dir que no serveixi, però t’adones que de veritat estàs malalta i que la malaltia està viva.

Sempre havia estat una noia molt activa, m’agradava molt l’esport. Als 14 anys em vaig apuntar a futbol, i als 16 em van diagnosticar la malaltia. En aquell moment no em recomanaven fer esport perquè no se’n coneixien els beneficis i jo veia que aleshores potser no m’anava bé. Necessitava un temps per conèixer la malaltia i veure com m’afectava, fins que va arribar un moment en què no m’agradava la dona en què m’estava convertint perquè era molt sedentària. Aleshores vaig començar a córrer i em va agradar moltíssim.

No ho criticaven, però sí que em deien que anés amb molta cura, perquè no sabien si em podria anar malament. És cert que quan practiques esport d’alta intensitat pot ser que els símptomes revifin, però no vol dir que l’esport t’empitjori la malaltia. Has de conèixer el teu límit, i això és el que he anat aprenent al llarg dels anys.

Totes les disciplines que practico, com l’atletisme, el ciclisme i el senderisme, m’han aportat alguna cosa. Tots els esports són bons i defineixen molt bé el meu caràcter. Per exemple, si vaig a córrer, és el moment en què necessito més explosió i trec tot el que porto a dins. És un dels esports en què aconsegueixo no pensar. Em calma i em permet veure les coses des d’una altra perspectiva. Això és molt important, perquè l’Agna pensa i rumia molt. Si l’esport no formés part de la meva vida, no seria qui soc.

Aquestes bajanades que he arribat a fer no només van ser per la malaltia. Vaig perdre un familiar molt important a la meva vida, i l’esport em va permetre reactivar-me i estar millor anímicament. A més, em vaig preguntar què podia fer per visibilitzar la malaltia. Aleshores, vaig pensar que podria recaptar diners per destinar-los a una fundació per l’esclerosi múltiple i fer veure a altres pacients que optar pels bons hàbits és una bona idea per tenir una millor qualitat de vida. No només amb tractaments farmacològics, sinó que el pacient ha d’empoderar-se, cuidar-se i mantenir-se viu. L’actitud que tingui el pacient influirà molt en l’evolució de la malaltia.

Primer, per visibilitzar la malaltia i la meva experiència. Després es va convertir en una eina terapèutica sense adonar-me’n. Escriure va molt bé, perquè és una manera de sanar les vivències que t’han anat passant durant la vida. És important fer veure al món diferents maneres de viure i que tots som igual de diferents.