Abans que res els acla­ri­ments ter­mi­nològics: el pri­mer nom de la ciu­tat era Aquae Tar­be­lli­cae, que sig­ni­fica “les aigües del Tar­be­lli” pels romans que l’havien con­ver­tit en la capi­tal del pagus. El nom esde­vindrà suc­ces­si­va­ment Acqs, d’Acqs, i final­ment Dacs en occità i Dax en francès. És una ciu­tat de la Cha­lossa, a la Gas­cu­nya, Occitània, al depar­ta­ment de les Lan­des, situ­ada a l’esquerra de l’Ador, un riu rela­ti­va­ment modest que neix al coll de Tor­ma­let.

Aquesta etapa, bàsica­ment plana, sor­tirà d’aquí, terra de foie gras, magret d’ànec, con­fit d’ànec, avi­ram i vede­lla de la Cha­lossa, salmó de l’Adour, espàrrecs i kiwis, tourtière (un pastís de carn), pastís lan­dais (un bri­oix per­fu­mat amb licor), Armag­nac, Floc de Gas­cogne (una mis­tela), vins de Tur­san, vins de les sor­res i Cote­aux de Cha­losse. Cada terra fa sa guerra i aquí no es poden dei­xar mai al marge les espe­ci­a­li­tats gas­tronòmiques locals, encara que siguin tan recents com el cul­tiu del kiwi, eti­que­tat amb deno­mi­nació d’ori­gen de l’Adour.

El grup pas­sarà per Mont­fort-en-Cha­losse, per Mugron i per la ciu­tat històrica de Saint-Sever, amb una aba­dia bene­dic­tina i un con­vent dels jaco­bins. Després, a Ville­neuve-de-Mar­san, ens podríem atu­rar –nosal­tres, els ciclis­tes no– al res­tau­rant Dar­roze, reducte d’una gran família de cui­ners de les Lan­des. Tot seguit, a Labas­tide-d’Armag­nac, caldrà encen­dre una espelma o un ciri a la cape­lla de Notre-Dame des cyclis­tes. Cal afe­gir que al depar­ta­ment de les Lan­des també hi ha altres san­tu­a­ris espor­tius: les cape­lles de Notre-Dame-de-la-Course-Lan­daise a Bas­cons i Notre-Dame-du-Rugby a Lar­rivière-Saint-Savin.

La car­rera con­ti­nuarà cap a Bar­bo­tan-les-Ther­mes, ja en el Gers. Una estació ter­mal on durant el segle XVI, gent il·lus­tre va venir aquí per curar els seus dolors oste­o­ar­ti­cu­lars i artrítics, com el maris­cal Blaise de Mon­luc, Mon­taigne o Enric de Navarra. És una de les poques esta­ci­ons que poden trac­tar simultània­ment afec­ci­ons veno­ses i reu­ma­tològiques.

Peda­lant pràcti­ca­ment en pla, el gran grup farà una mar­rada cap a Eauze i Cor­reu­san, viles de pedra picada, i Vic-Fezen­sac el poble de Jean Cas­tex, que fou bat­lle de Prada del Con­flent i pri­mer minis­tre del pre­si­dent Macron. Després con­ti­nu­a­ran en punt mort cap a Dému, on hi ha el punt cul­mi­nant de l’etapa, un turo­net de 218 metres amb prou fei­nes més alt que la torre del poble, que alberga, com a curi­o­si­tat local, el meca­nisme d’un rar rellotge comu­nal. A par­tir d’aquí els cor­re­dors ja es començaran a orga­nit­zar per l’esprint final.

A Nogaròu la cursa recor­darà a Luis Ocaña (pro­nun­cieu Ocana), gua­nya­dor dues vega­des del Tour, que va viure a Cau­penne-d’Armag­nac fins a la seva tràgica mort el 1994. Ocaña va donar suport a Jean-Marie Le Pen, par­ti­ci­pant acti­va­ment el 1988 en la cam­pa­nya pre­si­den­cial del líder del Front Naci­o­nal. Però, a més, a Nogaròu hi ha també una col·legi­ata romànica i una Notre-Dame des pilo­tes, dedi­cada als pilots que cor­ren en les cur­ses auto­mo­bilísti­ques orga­nit­za­des en el cir­cuit local. Però, per aca­bar la jor­nada, obli­da­rem tot això i alçarem un got de Floc de Gas­cogne, o d’Arma­nyac, per qui tin­gui gus­tos més exqui­sits, i brin­da­rem pels cadets de Gas­cu­nya.