De petita vaig prac­ti­car força esports: ten­nis, dansa i natació. En dansa vaig durar dos mesos perquè no m’agra­dava gens; en ten­nis vaig aguan­tar una mica més, però ben aviat vaig veure que el meu fort era la natació. Era el que més m’agra­dava i allò en què gau­dia més. Vaig començar a cur­sets i a l’escola de natació quan devia tenir sis anys. Després van arri­bar els cam­pi­o­nats de Cata­lu­nya i d’Espa­nya, i més enda­vant els inter­na­ci­o­nals. La copa Comen, el FOJE i fins ara, que soc a les por­tes del mun­dial abso­lut.

És un tema recur­rent perquè a tots ens agrada, però també hi ha altres temes de con­versa [riu].

No em vull obses­si­o­nar amb cap número ni amb cap marca. Inten­taré fer-ho tan bé com pugui, però vaig sobre­tot a gau­dir i a apren­dre dels neda­dors més grans. Miraré d’acce­dir a alguna semi­fi­nal i si puc a alguna final, perquè seria ideal. Però sense cap pressió perquè soc la més petita [de la selecció espa­nyola].

Els 200 m estils és la que més m’agrada, la meva prova prin­ci­pal i la prova en què nedo el pri­mer dia, però també és cert que en els 400 m [30 de juliol] no hi com­pe­teix tanta gent. En tot cas, la prova d’estils m’ins­pira molt perquè tinc un camp molt ampli, hi ha molts aspec­tes per millo­rar i fa que esti­gui més moti­vada. I per entre­nar-me és molt més entre­tin­gut i variat que si em centrés en un sol estil.

No, perquè no té res a veure la cate­go­ria júnior amb l’abso­luta. La qüestió és con­ti­nuar crei­xent i apren­dre dels prin­ci­pals refe­rents mun­di­als. Hem de gau­dir del camí i a poc a poc anar apro­xi­mant-me als meus objec­tius.

La marca que vaig fer quan vaig gua­nyar el mun­dial júnior a Lima, en què em va sor­tir la cursa de la meva vida, no era mínima per anar a Fuku­oka. M’hau­ria agra­dat gua­nyar-me també la plaça en els 200 m braça, però hi vaig com­pe­tir l’últim dia del cam­pi­o­nat d’Espa­nya Open i ja em notava més can­sada. En el Mare Nos­trum a Bar­ce­lona vaig millo­rar la marca, però encara vaig que­dar lluny del temps que dema­na­ven per anar a Fuku­oka.

Pel que fa a les neda­do­res cata­la­nes, els meus refe­rents sem­pre han estat la Mireia Bel­monte, la Jes­sica Vall i també l’Àfrica Zamo­rano, que nedava les matei­xes pro­ves que jo. I en l’àmbit inter­na­ci­o­nal tam­poc soc gaire de fixar-me en els grans noms. Intento fer el meu camí.

Vaig coin­ci­dir en una entre­vista amb la Jes­sica i em va dir que fes el meu camí. Que no em fixés a cal­car exac­ta­ment el camí de les altres. Cadascú és un món i cadascú ha de seguir els seus pro­pis objec­tius. Ella per arri­bar on ha arri­bat pot­ser va seguir el camí de la dreta, i jo per asso­lir les meves fites pot­ser hauré de seguir el camí del mig o el de l’esquerra. O sigui, no és qüestió de cal­car un camí sinó de cons­truir el teu propi camí.

Ara ja estic més adap­tada que mai a la vida del CAR. Hi vaig entrar quan començava quart d’ESO. Va ser un curs una mica com­pli­cat. Dor­mia sola, em veia pot­ser una mica petita, m’enyo­rava de casa i la veri­tat és que l’adap­tació em va cos­tar una mica. El segon any ja em va anar molt millor. Ja vaig estar acom­pa­nyada a l’habi­tació i això també hi va aju­dar bas­tant. Suposo que tot ple­gat també va influir en el salt que vaig fer com­pe­ti­ti­va­ment i els bons resul­tats que vaig acon­se­guir tant en el mun­dial com en l’euro­peu júnior. Els dos pri­mers anys vaig estar en el grup de la fede­ració cata­lana, amb la Lour­des Becerra, i aquest últim he fet una mena d’híbrid. Als matins, i per ges­ti­o­nar-ho millor amb els estu­dis, sí que m’entre­nava alguns dies en el grup de la cata­lana, però la majo­ria de ses­si­ons estava en el grup de Ben Tit­ley, de la fede­ració espa­nyola.

Ho tenim pre­sent, però gau­dint del moment i sense obses­si­o­nar-nos. Inten­taré esgar­ra­par dècimes en tots els estils per poder asso­lir la mínima de par­ti­ci­pació.

Que surti el que hagi de sor­tir. En els Jocs de Los Ange­les 2028 ja seré més vete­rana, ja tindré més experiència i això m’aju­darà a estar més pre­pa­rada, però òbvi­a­ment no renun­cio als de París. Vull anar crei­xent i que surti el que hagi de sor­tir. Tots els espor­tis­tes somiem a gua­nyar una meda­lla en uns Jocs o en uns mun­di­als, però tot ple­gat encara queda una mica lluny.