[Riu] Em vaig aficionar a l’atletisme perquè ho feien les meves filles. Quan vaig tenir més temps lliure, m’hi vaig posar jo i em va agradar molt. Sempre m’ha agradat molt l’esport, i, al final, competir és un premi per l’esforç que fas entrenant-te tota la temporada.

Tinc dues filles que feien atletisme a Can Dragó. Quan hi portava la filla petita, l’esperava a les grades amb els pares, i un dia va venir la Sandra Alonso, atleta, i ens va dir: “Vull formar un grup de pares per fer atletisme.” I vaig pensar: “Aquesta és la meva!” Vaig començar, i ja no vaig parar.

No. Havia fet algunes curses populars, i el 2003 vaig fer una mitja marató [riu].

Vaig fer natació 15 anys. Però m’he adonat que tinc més facilitat amb l’aire que amb l’aigua. En aquella època no hi havia atletisme com a extraescolar.

[Riu i sospira] Vaig començar el 2004 amb aquest grup de pares, però llavors em van operar i ho vaig haver de deixar. Després vaig tenir un accident de moto. I al final el 2006 vaig començar a competir. Vaig saltar alçada i un company em va dir: “Acabes de fer el rècord d’Espanya.” Evidentment, de la meva categoria de 50 anys. I, a partir d’aquí, em vaig començar a entrenar en salts i velocitat.

Tot va anar cap amunt, fins que hi ha un moment en què comença a baixar, perquè amb els salts arriba un moment en què ja no es pot millorar més.

He fet salts i també velocitat 60, 100 i 200, però aquí tinc molta més competència. En canvi, a Espanya, com a saltadora d’alçada estic sola i en triple salt en som dues.

És clar! Per això m’agrada anar-hi. Per Europa sobretot, que és on he anat quasi sempre, hi ha molta afició. Sempre competeixo amb set, vuit o nou dones de diversos països.

Força. M’entrenava a la tarda, de set a nou; sortia de la feina corrents. Arribava a casa a les deu de la nit i entrava a les set del matí a treballar. Però l’esport em va anar molt bé perquè em desestressava. El 2017 em vaig jubilar i ara m’entreno al matí, que és més agradable, i tinc més temps a la tarda.

Ui! Al principi no m’atrevia a dir-ho. Havia de demanar permisos per anar a algun campionat. Ho vaig acabar dient, i sí, ho van entendre.

Sí. Al començament el grup que vam formar érem de l’Associació Atlètica de Catalunya. Però, al cap de dos anys, allà, que era un club d’atletes joves, als màsters no ens feien gaire cas, i vam haver de crear el nostre propi club, el Barcelona Atletisme Club, el 2008. Vam començar amb quinze atletes i ara, entre totes les categories, en som 200.

Cap ni un. Em vaig haver de posar les piles, perquè no sabia ni qui competia ni qui hi havia de la meva edat. I en els primers campionats vaig començar a conèixer gent.

El primer europeu al qual vaig anar, a Hèlsinki, em va fer molta il·lusió, perquè allà es van fer uns Jocs Olímpics l’any que vaig néixer. En aquell moment, però, jo estava molt peix. Va ser molt maco, perquè no pensava que hi pogués anar i al final ho vaig aconseguir. L’any 2018 va ser un any molt bonic a Espanya, perquè vam tenir campionats europeus a Madrid i mundials a Màlaga. I vaig quedar campiona del món en salt d’alçada.

Si els genolls aguanten i vaig fent, continuaré. Tot i que no em plantejo un futur gaire llarg. Arriba un moment en què també tinc ganes de descansar una mica. De moment, però, encara no m’he plantejat llançar la tovallola. Com que m’agrada competir, ho continuaré fent.