“Mentre els genolls aguantin, continuaré fent atletisme”

[Riu] Em vaig afi­ci­o­nar a l’atle­tisme perquè ho feien les meves filles. Quan vaig tenir més temps lliure, m’hi vaig posar jo i em va agra­dar molt. Sem­pre m’ha agra­dat molt l’esport, i, al final, com­pe­tir és un premi per l’esforç que fas entre­nant-te tota la tem­po­rada.

Tinc dues filles que feien atle­tisme a Can Dragó. Quan hi por­tava la filla petita, l’espe­rava a les gra­des amb els pares, i un dia va venir la San­dra Alonso, atleta, i ens va dir: “Vull for­mar un grup de pares per fer atle­tisme.” I vaig pen­sar: “Aquesta és la meva!” Vaig començar, i ja no vaig parar.

No. Havia fet algu­nes cur­ses popu­lars, i el 2003 vaig fer una mitja marató [riu].

Vaig fer natació 15 anys. Però m’he ado­nat que tinc més faci­li­tat amb l’aire que amb l’aigua. En aque­lla època no hi havia atle­tisme com a extra­es­co­lar.

[Riu i sos­pira] Vaig començar el 2004 amb aquest grup de pares, però lla­vors em van ope­rar i ho vaig haver de dei­xar. Després vaig tenir un acci­dent de moto. I al final el 2006 vaig començar a com­pe­tir. Vaig sal­tar alçada i un com­pany em va dir: “Aca­bes de fer el rècord d’Espa­nya.” Evi­dent­ment, de la meva cate­go­ria de 50 anys. I, a par­tir d’aquí, em vaig començar a entre­nar en salts i velo­ci­tat.

Tot va anar cap amunt, fins que hi ha un moment en què comença a bai­xar, perquè amb els salts arriba un moment en què ja no es pot millo­rar més.

He fet salts i també velo­ci­tat 60, 100 i 200, però aquí tinc molta més com­petència. En canvi, a Espa­nya, com a sal­ta­dora d’alçada estic sola i en tri­ple salt en som dues.

És clar! Per això m’agrada anar-hi. Per Europa sobre­tot, que és on he anat quasi sem­pre, hi ha molta afició. Sem­pre com­pe­teixo amb set, vuit o nou dones de diver­sos països.

Força. M’entre­nava a la tarda, de set a nou; sor­tia de la feina cor­rents. Arri­bava a casa a les deu de la nit i entrava a les set del matí a tre­ba­llar. Però l’esport em va anar molt bé perquè em deses­tres­sava. El 2017 em vaig jubi­lar i ara m’entreno al matí, que és més agra­da­ble, i tinc més temps a la tarda.

Ui! Al prin­cipi no m’atre­via a dir-ho. Havia de dema­nar per­mi­sos per anar a algun cam­pi­o­nat. Ho vaig aca­bar dient, i sí, ho van enten­dre.

Sí. Al començament el grup que vam for­mar érem de l’Asso­ci­ació Atlètica de Cata­lu­nya. Però, al cap de dos anys, allà, que era un club d’atle­tes joves, als màsters no ens feien gaire cas, i vam haver de crear el nos­tre propi club, el Bar­ce­lona Atle­tisme Club, el 2008. Vam començar amb quinze atle­tes i ara, entre totes les cate­go­ries, en som 200.

Cap ni un. Em vaig haver de posar les piles, perquè no sabia ni qui com­pe­tia ni qui hi havia de la meva edat. I en els pri­mers cam­pi­o­nats vaig començar a conèixer gent.

El pri­mer euro­peu al qual vaig anar, a Hèlsinki, em va fer molta il·lusió, perquè allà es van fer uns Jocs Olímpics l’any que vaig néixer. En aquell moment, però, jo estava molt peix. Va ser molt maco, perquè no pen­sava que hi pogués anar i al final ho vaig acon­se­guir. L’any 2018 va ser un any molt bonic a Espa­nya, perquè vam tenir cam­pi­o­nats euro­peus a Madrid i mun­di­als a Màlaga. I vaig que­dar cam­pi­ona del món en salt d’alçada.

Si els genolls aguan­ten i vaig fent, con­ti­nuaré. Tot i que no em plan­tejo un futur gaire llarg. Arriba un moment en què també tinc ganes de des­can­sar una mica. De moment, però, encara no m’he plan­te­jat llançar la tova­llola. Com que m’agrada com­pe­tir, ho con­ti­nuaré fent.