Les expec­ta­ti­ves són les més altes, com sem­pre. Aquest equip sem­pre va a gua­nyar els cam­pi­o­nats. Venim de gua­nyar l’euro­peu i ara el mun­dial serà dife­rent perquè es tracta d’una altra com­pe­tició. No hem de pen­sar en el pas­sat, hem de pen­sar en el pre­sent i el futur, però és evi­dent que estem en con­di­ci­ons de tor­nar a com­pe­tir pel mun­dial.

Estic con­vençut que no. El fet de gua­nyar l’euro­peu fa que hi arri­bem amb els ànims pels núvols. L’ambició és màxima, i després el cam­pi­o­nat ja col·locarà tot­hom al lloc que li cor­res­pon­gui.

Sem­pre parlàvem que aquesta tri­ple corona en menys d’un any, en vuit mesos, és una opor­tu­ni­tat d’or. Somiàvem un or euro­peu, que ara ja tenim, i ara somiem un or mun­dial i, evi­dent­ment, que arribi també en els Jocs Olímpics.

Els dos aspec­tes són impor­tants. Evi­dent­ment, la física ho és, perquè més enllà de la selecció el calen­dari en clau de clubs també és molt dur. Men­tal­ment, si no haguéssim gua­nyat l’euro­peu seria més difícil, però amb la clas­si­fi­cació olímpica els juga­dors hi arri­ben més alli­be­rats. Hem de ser cons­ci­ents que la pri­mera set­mana a Doha pot­ser no estem al cent per cent, però el més impor­tant és seguir una tra­jectòria com en l’euro­peu. Anar ajus­tant l’equip i, a par­tir de la segona set­mana, en els quarts i les semi­fi­nals, arri­bar-hi molt bé física­ment perquè la pre­pa­ració és com­pli­cada. L’euro­peu ha estat molt dur, però veig els juga­dors molt ben pre­pa­rats i soc opti­mista.

Hon­gria és la vigent cam­pi­ona i, més enllà del talent que té, física­ment hi arri­barà millor que la resta, perquè va reser­var alguns juga­dors en l’euro­peu. Ells poden sor­tir amb una mica d’avan­tatge, però, a par­tir d’aquí, serem els de sem­pre, Espa­nya, Itàlia, Croàcia i els altres equips balcànics.

És una selecció molt talen­tosa i hi ha molt tre­ball al dar­rere. Cal veure’ls entre­nar-se cada dia per enten­dre com com­pe­tei­xen i, a més, l’ambició ha anat crei­xent. És una gene­ració que té molta fam. Els és igual gua­nyar un cam­pi­o­nat perquè volen anar al següent i tor­nar a gua­nyar. Això és el gran secret.

Els ini­cis mai són fàcils. Era un moment com­pli­cat, amb un canvi gene­ra­ci­o­nal molt impor­tant, i no teníem gaire clar quina direcció aga­far, però, per sort, després d’aquell mun­dial vam apren­dre mol­tes coses. Jo també era un entre­na­dor novell, amb poca experiència, però vam ende­vi­nar la tecla i evi­dent­ment els juga­dors joves van estar al nivell que nosal­tres esperàvem.

És un estil de joc que els japo­ne­sos van posar en pràctica abans dels Jocs de Rio 2016, en què neces­si­tes tenir juga­dors molt ràpids i, a la vegada, amb molta resistència. Després del mal resul­tat del mun­dial de Buda­pest, havíem de bus­car un sis­tema de joc que no fos simi­lar al dels balcànics i que nosal­tres poguéssim apli­car el cent per cent. L’estil de joc japonès té sem­blan­ces al nos­tre, però evi­dent­ment nosal­tres tenim algu­nes coses que ells no tenen, com el tre­ball en zona, que hem anat polint durant els últims anys. Va ser una ins­pi­ració i ara és una adap­tació nos­tra.