Michel Jazy, llegenda i model de l’atletisme francès durant els anys seixanta

L’atle­tisme francès està de dol per la mort, a l’edat de 87 anys, del qui va ser un model i un ídol naci­o­nal durant els anys sei­xanta, Mic­hel Jazy. Era espe­ci­a­lista en la dis­ci­plina de distància mit­jana i la Fede­ració Fran­cesa d’Atle­tisme (FFA) l’ha vol­gut recor­dar com una autèntica lle­genda de l’esport francès.

Nas­cut al muni­cipi d’Oig­nies, al nord de França, l’any 1936, era fill d’una família d’immi­grants polo­ne­sos, i no va obte­nir la naci­o­na­li­tat fran­cesa fins que va com­plir la majo­ria d’edat. De petit va començar jugant a fut­bol en un club de París, però a mesura que va anar crei­xent es va anar afi­ci­o­nant a l’atle­tisme i a l’edat de 17 anys va gua­nyar el seu pri­mer títol de campió naci­o­nal de França, en la prova de 1.000 m de la cate­go­ria juve­nil. Dos anys més tard va gua­nyar el seu segon títol naci­o­nal, aquesta vegada en la cate­go­ria de 1.500 m, i va obte­nir marca per par­ti­ci­par en els Jocs Olímpics de Mel­bourne (1956), on, tot i igua­lar la seva marca per­so­nal, no es va clas­si­fi­car per a la final. L’any 1957 va batre el rècord naci­o­nal de 1.500 m i el 1960, en els seus segons Jocs Olímpics, aquesta vegada a Roma, va asso­lir la meda­lla de plata de distància mit­jana, dar­rere Herb Elli­ott. En els seus ter­cers i últims jocs (Tòquio, 1964) va que­dar en quarta posició en la cate­go­ria de 5.000 m, després d’anar pri­mer a 100 m del final.

Els anys següents va con­ti­nuar dis­pu­tant cam­pi­o­nats euro­peus i fran­ce­sos i asso­lint noves victòries i nous rècords, fins a la seva reti­rada, l’any 1966. Al llarg de la seva car­rera va arri­bar a batre 9 rècords mun­di­als, 16 d’euro­peus i 32 de fran­ce­sos, i va gua­nyar dues vega­des el cam­pi­o­nat euro­peu (1962 i 1966). Va gau­dir d’una gran popu­la­ri­tat i els mit­jans de comu­ni­cació fran­ce­sos el van seguir arreu i ana­ven retrans­me­tent les seves car­re­res en directe.

Va ser selec­ci­o­nat campió de cam­pi­ons fran­ce­sos pel diari espor­tiu L’Équipe els anys 1960, 1963 i 1965; va rebre el pri­mer tro­feu Mic­he­line Oster­meyer el novem­bre del 2004, i va ser con­de­co­rat pel pre­si­dent de la República fran­cesa amb la meda­lla de la Legió d’Honor (1991, 2001 i 2005) i amb la de l’Orde Naci­o­nal del Mèrit Francès (2015).