“Els equips amb millors noies creen la diferència”

El 2003, amb 11 anys, vaig començar com a extra­es­co­lar a l’ins­ti­tut i, el 2007, em vaig unir al Korf­bal Club Bar­ce­lona, amb els meus entre­na­dors vin­cu­lats a aquest club.

Sí, o almenys que hagin tin­gut l’opor­tu­ni­tat de gau­dir veient-me amb la mateixa passió amb què he abor­dat aquest esport, mal­grat ser con­si­de­rat un esport de qua­tre gats. Així doncs, molt orgu­llosa poder ser un exem­ple per a algú.

Des de petita, ho vaig aga­far amb mol­tes ganes. Va ser tot un procés, vaig començar a des­ta­car en lli­gues més infe­ri­ors i em van donar l’opor­tu­ni­tat al pri­mer equip i allà va arri­bar el pit­xitxi, la millor juga­dora de la lliga cata­lana.

En l’àmbit català, no hi ha remu­ne­ració econòmica per als juga­dors; només en la selecció holan­desa poden viure d’això. Per­so­nal­ment, aquesta dedi­cació fins i tot ha impli­cat apor­tar diners per poder dedi­car-m’hi. Els pri­mers viat­ges amb la selecció cata­lana se’ns finançaven ínte­gra­ment, però, últi­ma­ment, hem assu­mit part de les des­pe­ses dels nos­tres viat­ges.

És un esport amb un nom­bre molt limi­tat de llicències, cosa que fa que depen­guem de suports externs. Tot i que rebem ajuts, aquests no són sufi­ci­ents per finançar com­ple­ta­ment els viat­ges amb la selecció cata­lana. Va per aquí la super­vivència del nos­tre esport.

Som l’única excepció en el rànquing inter­na­ci­o­nal, la resta són naci­ons reco­ne­gu­des. Em con­si­dero cata­lana abans que espa­nyola; parlo català i em vin­culo a la cul­tura cata­lana. Això pot gene­rar sor­presa, espe­ci­al­ment des de la pers­pec­tiva holan­desa, que pre­fe­reix un estat unit. Tot i això, per a mi és motiu d’orgull. Però, si jugar amb Espa­nya sig­ni­fica par­ti­ci­par en els mun­di­als, esta­ria dis­po­sada a por­tar la samar­reta espa­nyola, ja que vull sepa­rar la política de l’esport i no crec que hagi de renun­ciar al corf­bol per una qüestió de colors.

Hi ha un pla estratègic des de la fede­ració inter­na­ci­o­nal per acon­se­guir-ho. A més, a par­tir d’aquesta set­mana, seré mem­bre del comitè de la inter­na­ci­o­nal per al desen­vo­lu­pa­ment del corf­bol a Europa, i una de les línies de tre­ball serà con­di­ci­o­nar l’esport perquè pugui entrar en els Jocs Olímpics.

Total­ment. No tro­baràs cap esport en què nois i noies com­pe­tei­xin per al mateix objec­tiu. A més, tot el que crea soci­al­ment: un espai on hi ha res­pecte entre sexes, que és el que estem dema­nant en el dia a dia i que en el corf­bol ja por­tem tre­ba­llant des dels ini­cis. Nois i noies per igual. Però és cert que, per nivell i per volum de gent de cada un dels sexes, nor­mal­ment, els equips que tenen millors noies en la seva plan­ti­lla creen la diferència quant a resul­tats en el corf­bol.

Molt lluny, ja que són quasi pro­fes­si­o­nals. No podem com­pa­rar un holandès amb un juga­dor local que tre­ba­lla i després juga al corf­bol com a hobby. Pel que fa al nivell de joc, ens hi apro­pem cada cop més, mal­grat les distàncies evi­dents. No obs­tant això, en ter­mes d’infra­es­truc­tura fede­ra­tiva i volum de llicències, som molt lluny.

A curt ter­mini, diré que no de manera rotunda, i a llarg ter­mini, pot­ser diria que tam­poc. Però, per nosal­tres, gua­nyar un bronze ja és tot un èxit, perquè Holanda i Bèlgica ten­dei­xen a ocu­par sem­pre les dues pri­me­res posi­ci­ons en els cam­pi­o­nats euro­peus. Ho vam acon­se­guir el 2016; és una fita rea­lista en l’àmbit euro­peu.