La via més èpica

Els con­tra­temps amb què arri­bava a la copa d’Espa­nya el Barça es van accen­tuar i mul­ti­pli­car en una final que va tenir de tot. Només hi fal­tava l’adver­si­tat arbi­tral, amb una doble decisió incom­pren­si­ble –con­si­de­rar falta indi­recta unes mans de Mar­lon, que hau­ria estat la sisena falta, i cas­ti­gar unes mans ine­xis­tents de Pito que li van sig­ni­fi­car l’expulsió– poc abans que ElPozo Múrcia marqués el 2-3, ja en l’últim minut. Però el Barça, que també havia per­dut Dyego per lesió, es va rebel·lar, i Catela va dur el par­tit a la pròrroga a cinc segons del final. Tot obert fins a la tanda de penals, en què Miquel Fei­xas i altre cop Catela, l’heroi, van per­me­tre als blau­grana alçar el pri­mer títol del curs. Amb un regust immi­llo­ra­ble, per haver superat tan­tes adver­si­tats.

El Barça va patir en l’arren­cada i va agrair la ins­pi­ració de Dídac, que en canvi va badar en el 0-1 (19’). Ja en la segona part, Mat­heus va forçar un penal que Catela va trans­for­mar. Vale­rio va mar­car l’1-2 en un xut que va des­pis­tar Fei­xas (27’), però Coelho va tor­nar a empa­tar, en una bona acció d’estratègia (29’). Va arri­bar la doble decisió incom­pren­si­ble dels àrbi­tres i el 3-2, però va aparèixer Catela, pri­mer per empa­tar i després per rema­tar la feina.