Treballava en un hotel i hi havia una taula de tennis taula. Allà em vaig començar a aficionar. A l’estiu treballava a recepció, i a les hores lliures, com que hi havia molta gent que sabia que hi havia aquella taula, portaven pales i pilotes, i així vaig començar.

Al cap de dos anys de jugar dissabtes a la tarda amb un grup d’amics i companys, vaig proposar de federar-nos. Dels 10 o 12 que érem, quatre o cinc van dir que sí, i ens vam federar l’any 1968.

Exacte.

Difícils. Estàvem en un centre parroquial i havíem de compartir sala amb els de catequesi i amb diferents reunions. No teníem un local propi, i així vam estar uns anys fins que ens vam traslladar aquí, a la fàbrica Llobet.

Com a entrenador pateixes molt. Com a president tens un càrrec que comporta la seva responsabilitat i problemes econòmics, haver de decidir coses que a vegades no t’agraden... Però a mi el que sempre m’ha agradat és practicar aquest esport. Per això avui dia continuo practicant-lo, ho veig necessari.

Recordo totes les etapes. Vam començar a l’última categoria i en 8-9 anys vam pujar vuit categories seguides, fins a arribar a la màxima. Vaig estar-hi jugant dos anys, però era molt competitiva i hi havia molts jugadors estrangers. Llavors ja vaig agafar el càrrec de secretari i president i vaig haver de deixar de competir a l’alt nivell.

Vaig estar dos anys portant la selecció femenina absoluta i anava uns dies al CAR de Sant Cugat a entrenar-les. El més agradable van ser les sortides. Xina, Anglaterra, Xile, Dinamarca, Polònia, Hongria, Portugal... Jugaven la lliga i, a més a més, competicions individuals, en què també les acompanyava. Quan vaig entrar a l’Ajuntament, primer com a regidor (20 anys) i després com a tinent d’alcalde (12 anys), vaig haver de deixar-ho, perquè era impossible.

L’amistat amb tota la gent que hi participa. Retrobar-nos amb qui jugaves quan tenies 20 anys i ara en tens 50 o 60. Això és molt bonic. Quan ets més jove competeixes i lluites com si fos un campionat del món, però aquí el millor és el retrobament.

Sí. N’hi ha que comencen de grans, però els costa força. Molts venen del tennis o del pàdel, en què els cops són diferents. Alguns, perquè les altres competicions són molt dures o perquè no els agrada competir en espais oberts.

L’última important que vaig fer jo va ser aquest estiu a Zamora i vaig quedar campió d’Espanya en categoria 70. Entre totes les categories de màsters érem uns 600 jugadors.

M’entreno dos o tres dies a la setmana, matí i tarda, a part dels dos dies de competició. Per tant, descanso un dia, que va bé també [riu].

Molta gent coneix el tennis taula i el practica, però hi ha poc ressò mediàtic. Quan tinguem un Nadal o un Alcaraz que doni nom a l’esport possiblement explotarem. Però costa molt perquè hi ha els xinesos, els japonesos, els suecs... Aquesta gent té una dedicació i són professionals, i aquí és un esport en què hi ha molt pocs professionals. La majoria participen per participar, perquè els agrada.

El que recordo més és el primer campionat d’Espanya veterà a Tenerife per l’acollida de la gent. Una recepció a l’ajuntament com si fóssim campions del món. Els dos anys a la selecció també els diria, o quan vaig ser uns anys vicepresident a la selecció catalana. I com a fita, potser la millor, el fet d’aconseguir aquestes sales per al club, després de vuit o nou anys lluitant per aconseguir-ho.

Tots. Fills i nets. La Tània i l’Aitor, els meus fills, primer. L’Aitor ara és entrenador, i va estar dos anys al CAR de Sant Cugat, però ho va acabar deixant per estudiar. I la Tània ha estat també una jugadora excel·lent, ha estat seleccionada a nivell internacional i ha jugat 8-10 anys a la màxima categoria. Va parar quan va tenir els fills, i ara torna una mica. I els nets també segueixen la tradició, ara comencen a despuntar.

Fins que el cos aguanti. Em trobo gent de 90 anys jugant, i competeixen, eh. Jugadors que havien estat a categoria internacional jugant, amb les mancances físiques de l’edat, però que si tenen tècnica, segueixen competint a bon nivell. En tennis taula es pot jugar amb força edat.