Tre­ba­llava en un hotel i hi havia una taula de ten­nis taula. Allà em vaig començar a afi­ci­o­nar. A l’estiu tre­ba­llava a recepció, i a les hores lliu­res, com que hi havia molta gent que sabia que hi havia aque­lla taula, por­ta­ven pales i pilo­tes, i així vaig començar.

Al cap de dos anys de jugar dis­sab­tes a la tarda amb un grup d’amics i com­panys, vaig pro­po­sar de fede­rar-nos. Dels 10 o 12 que érem, qua­tre o cinc van dir que sí, i ens vam fede­rar l’any 1968.

Exacte.

Difícils. Estàvem en un cen­tre par­ro­quial i havíem de com­par­tir sala amb els de cate­quesi i amb dife­rents reu­ni­ons. No teníem un local propi, i així vam estar uns anys fins que ens vam tras­lla­dar aquí, a la fàbrica Llo­bet.

Com a entre­na­dor patei­xes molt. Com a pre­si­dent tens un càrrec que com­porta la seva res­pon­sa­bi­li­tat i pro­ble­mes econòmics, haver de deci­dir coses que a vega­des no t’agra­den... Però a mi el que sem­pre m’ha agra­dat és prac­ti­car aquest esport. Per això avui dia con­ti­nuo prac­ti­cant-lo, ho veig neces­sari.

Recordo totes les eta­pes. Vam començar a l’última cate­go­ria i en 8-9 anys vam pujar vuit cate­go­ries segui­des, fins a arri­bar a la màxima. Vaig estar-hi jugant dos anys, però era molt com­pe­ti­tiva i hi havia molts juga­dors estran­gers. Lla­vors ja vaig aga­far el càrrec de secre­tari i pre­si­dent i vaig haver de dei­xar de com­pe­tir a l’alt nivell.

Vaig estar dos anys por­tant la selecció feme­nina abso­luta i anava uns dies al CAR de Sant Cugat a entre­nar-les. El més agra­da­ble van ser les sor­ti­des. Xina, Angla­terra, Xile, Dina­marca, Polònia, Hon­gria, Por­tu­gal... Juga­ven la lliga i, a més a més, com­pe­ti­ci­ons indi­vi­du­als, en què també les acom­pa­nyava. Quan vaig entrar a l’Ajun­ta­ment, pri­mer com a regi­dor (20 anys) i després com a tinent d’alcalde (12 anys), vaig haver de dei­xar-ho, perquè era impos­si­ble.

L’amis­tat amb tota la gent que hi par­ti­cipa. Retro­bar-nos amb qui juga­ves quan tenies 20 anys i ara en tens 50 o 60. Això és molt bonic. Quan ets més jove com­pe­tei­xes i llui­tes com si fos un cam­pi­o­nat del món, però aquí el millor és el retro­ba­ment.

Sí. N’hi ha que comen­cen de grans, però els costa força. Molts venen del ten­nis o del pàdel, en què els cops són dife­rents. Alguns, perquè les altres com­pe­ti­ci­ons són molt dures o perquè no els agrada com­pe­tir en espais oberts.

L’última impor­tant que vaig fer jo va ser aquest estiu a Zamora i vaig que­dar campió d’Espa­nya en cate­go­ria 70. Entre totes les cate­go­ries de màsters érem uns 600 juga­dors.

M’entreno dos o tres dies a la set­mana, matí i tarda, a part dels dos dies de com­pe­tició. Per tant, des­canso un dia, que va bé també [riu].

Molta gent coneix el ten­nis taula i el prac­tica, però hi ha poc ressò mediàtic. Quan tin­guem un Nadal o un Alca­raz que doni nom a l’esport pos­si­ble­ment explo­ta­rem. Però costa molt perquè hi ha els xine­sos, els japo­ne­sos, els suecs... Aquesta gent té una dedi­cació i són pro­fes­si­o­nals, i aquí és un esport en què hi ha molt pocs pro­fes­si­o­nals. La majo­ria par­ti­ci­pen per par­ti­ci­par, perquè els agrada.

El que recordo més és el pri­mer cam­pi­o­nat d’Espa­nya veterà a Tene­rife per l’aco­llida de la gent. Una recepció a l’ajun­ta­ment com si fóssim cam­pi­ons del món. Els dos anys a la selecció també els diria, o quan vaig ser uns anys vice­pre­si­dent a la selecció cata­lana. I com a fita, pot­ser la millor, el fet d’acon­se­guir aques­tes sales per al club, després de vuit o nou anys llui­tant per acon­se­guir-ho.

Tots. Fills i nets. La Tània i l’Aitor, els meus fills, pri­mer. L’Aitor ara és entre­na­dor, i va estar dos anys al CAR de Sant Cugat, però ho va aca­bar dei­xant per estu­diar. I la Tània ha estat també una juga­dora excel·lent, ha estat selec­ci­o­nada a nivell inter­na­ci­o­nal i ha jugat 8-10 anys a la màxima cate­go­ria. Va parar quan va tenir els fills, i ara torna una mica. I els nets també seguei­xen la tra­dició, ara comen­cen a des­pun­tar.

Fins que el cos aguanti. Em trobo gent de 90 anys jugant, i com­pe­tei­xen, eh. Juga­dors que havien estat a cate­go­ria inter­na­ci­o­nal jugant, amb les man­can­ces físiques de l’edat, però que si tenen tècnica, seguei­xen com­pe­tint a bon nivell. En ten­nis taula es pot jugar amb força edat.