Alp­honse de Lamar­tine, que era de Mâcon, deia que «No hi ha home més com­plet que aquell que ha viat­jat molt, que ha can­viat la forma del seu pen­sa­ment i de la seva vida vint vega­des», gai­rebé tan­tes vega­des com eta­pes té el Tour de França. No sé si els ciclis­tes can­vien de pen­sa­ment cada vegada que arri­ben a una nova meta, però podria ser.

Mâcon, a més de ser el bres­sol de Lamar­tine, és cone­gut també per les seves gau­fret­tes, els vins del Mâcon­nais, el bouc­hon (xoco­lata al marc de Bour­gogne), els car­gols, el for­matge de cabra i les ando­ui­llet­tes, sal­sit­xes de gust fort, ela­bo­ra­des tra­di­ci­o­nal­ment amb intestí i estómac de porc o de vede­lla. És un pro­ducte que a França es con­si­dera poc refi­nat, però hi ha molta gent que li agrada, jo m’hi compto entre ells.

Mâcon és una ciu­tat a la riba del Saona, un aflu­ent del Roine. La cursa dei­xarà enrere el riu per a endin­sar-se en la plana, pas­sant per petits pobles vinícoles com La Roche-Vineuse, que ha con­ser­vat el nom que li va impo­sar la Revo­lució Fran­cesa. Després s’arriba a Cluny, un dels llocs ele­vats de reno­vació espi­ri­tual d’Europa, durant l’època de màxima esplen­dor de l’aba­dia i l’orde de Cluny. A par­tir del seu ric i llarg pas­sat històric que li ha dei­xat nom­bro­sos monu­ments, la ciu­tat ha fet del turisme el seu motor i es troba al cen­tre de la xarxa euro­pea de jaci­ments clu­ni­a­cen­ses.

Dani­e­lle Mit­ter­rand, resis­tent, dona del pre­si­dent Mit­ter­rand, “pri­mera dama de França” del 1981 al 1995 i per­so­na­li­tat impli­cada en el món asso­ci­a­tiu, va viure i va ser enter­rada al cemen­tiri de Cluny.

Una mica més amunt, a Taizé, el germà Roger va fun­dar una comu­ni­tat que defen­sava l’ecu­me­nisme (uni­tat dels cris­ti­ans pro­tes­tants, catòlics i orto­do­xos), i pro­mo­via reforçar el sen­ti­ment religiós dels joves. Va morir apu­nya­lat per Lumi­nita Ruxan­dra Sol­can, una dona dese­qui­li­brada, durant l’oració ves­per­tina a l’església de la Recon­ci­li­ació.

Després de Taizé la cursa anirà res­se­guint la depar­ta­men­tal que va paral·lela a l’auto­pista, dei­xarà Cha­lon a la dreta i con­ti­nuarà cap amunt, pas­sant per Chagny i entrant al depar­ta­ment de la Côte-d’Or per Chas­sagne-Mon­trac­het, Mer­sault i Tailly, evi­tant entrar a Beaune, diri­gint-se cap a Mer­ce­uil i Saint-Loup-Géanges, tots ells pobles rurals pels quals pas­sarà la cursa com una exha­lació, con­ti­nu­ant per car­re­te­res depar­ta­men­tals cap al nord.

Char­les-André-Rémy Arnoult, dipu­tat cons­ti­tu­ent de Dijon va ser el cre­a­dor del nom del depar­ta­ment, ins­pi­rat en l’aspecte poètic i grandiós de les vinyes de Bor­go­nya a la tar­dor: «El ter­ri­tori d’aquesta regió està tra­ves­sat per una cadena de turons, un costa, sense nom fins ara, al ves­sant de la qual crei­xen els millors vins de França, el pro­ducte del qual és un tre­sor per al país. Aquesta costa d’or és digna de donar nom a aquesta nova cir­cums­cripció». Va tan­car així un debat al vol­tant del nom d’aquest depar­ta­ment que fins i tot durant un breu temps va ser ano­me­nat depar­ta­ment “Sans nom”. Més d’un segle després, aquest nom poètic va ins­pi­rar l’escrip­tor de Dijon Stéphen Liégeard quan va ano­me­nar una part de la costa medi­terrània Côte d’Azur.

Els ciclis­tes arri­ba­ran a Dijon cap a dos quarts de sis, després d’haver peda­lat durant més de 163 quilòmetres. No cal dir que aquesta població és la terra de la mos­tassa, però també del cas­sis, dels car­gols de Bor­go­nya, del jam­bon per­silé, de la tòfona de Bor­go­nya, de la vede­lla bour­guig­non i dels vins de Bor­go­nya. Les seves bou­ti­ques gas­tronòmiques i el seu mer­cat són tem­ples sagrats del bon men­jar.

Gus­tave Eif­fel va néixer a Dijon i també els escul­tors Moreau i els filòsofs Mau­rice Blon­del i André Lalande. I també era de Dijon el natu­ra­lista Geor­ges-Louis Leclerc de Buf­fon.

Diver­sos símbols carac­te­rit­zen la ciu­tat de Dijon, el més cone­gut és l’òliba, una escul­tura de pedra feta en un moment incert, que es troba sobre un con­tra­fort d’una cape­lla de l’església de Notre-Dame. El cos­tum a Dijon és aca­ro­nar aquesta escul­tura men­tre es demana un desig. Ja se sap… “No és de Dijon qui no ha aca­ro­nat el mus­sol”. Això em sona, ara que hi penso…