“El meu somni és anar competint i l’estic complint”

Què és per a vostè l’atle­tisme?

És una forma de viure, és una neces­si­tat. De vega­des em diuen “amb la teva edat, vols dir?” i jo els dic que és el que m’omple. Quan et jubi­les a més, has de tro­bar alguna cosa, un sen­tit. I jo ja el tinc. La meva il·lusió és aquesta, el dia a dia, tre­ba­llar-ho, venir aquí, tro­bar-me amb les ami­gues, les com­pa­nyes… Això m’omple i és molt impor­tant.

Com comença la seva història amb aquest esport?

Comença perquè jo feia hand­bol. Vaig estu­diar magis­teri a València i vaig tor­nar cap aquí quan vaig aca­bar. Aquí no hi havia hand­bol femení i havia de triar entre atle­tisme o bàsquet, i vaig triar l’atle­tisme.

I per què l’atle­tisme?

En l’hand­bol estàvem molt ben con­jun­ta­des i érem molt ami­gues. Però vaig fer un any bàsquet i no em va agra­dar. Em sem­blava que s’havia de jugar més con­jun­ta­ment i no, tot­hom anava per lliure. Per anar per lliure pre­fe­reixo el meu esforç en l’atle­tisme, que és només meu.

I des de lla­vors no ha parat?

Des dels vint-i-qua­tre anys només he parat quan he tin­gut els meus dos nens o quan alguna malal­tia m’ha fet parar, però vaja, sem­pre que he pogut he seguit.

I sem­pre ha com­pe­tit?

Sí, sem­pre, M’agrada. Per bus­car el màxim de tu. Si no com­pe­tei­xes, sem­pre tro­bes una excusa per no entre­nar-te. Avui fa fred, demà plou… Si tens un pro­grama per com­pe­tir en aque­lla prova o aquell dia, sem­pre vens.

Es pre­para molt?

Sí, ho tinc molt pau­tat. La meva prova, que són les com­bi­na­des, és com­pli­cada. Són cinc pro­ves a l’hivern i set a l’estiu. Entre­nar-te set pro­ves és com­pli­cat, reque­rei­xen molt de temps i el cos cada vegada es queixa més.

Quina és seva prova pre­fe­rida?

Les tan­ques, però no és la que em va millor. Em va millor l’alçada, la llar­gada o el tri­ple. Però les tan­ques són les que més m’agra­den. Entre­nar-me i com­pe­tir.

I per a totes, quants dies s’entrena?

Cinc dies a la set­mana. En faig dos de força, de gimnàs, i després tres dies que dedico a les dife­rents pro­ves.

I ho fa de manera indi­vi­dual?

Sí, aquí no hi ha més gent gran per entre­nar-te. M’entreno sola amb el meu entre­na­dor.

Quins són els seus objec­tius per a aquesta tem­po­rada?

Al cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya d’hep­tatló vull inten­tar el rècord d’Europa o del món. I després, al cam­pi­o­nat del món, a Göteborg, acon­se­guir el millor resul­tat pos­si­ble

Par­ti­cipa en tots els cam­pi­o­nats?

Ara sí. Va haver-hi una època que tenia els fills a Bar­ce­lona estu­di­ant, havíem de pagar dos pisos, matrícules… Lla­vors, anàvem als que se cele­bra­ven a prop, però ens havíem de pri­var dels que es feien més lluny. Ens ho paguem nosal­tres però en aquell moment la pri­o­ri­tat eren els fills. Ara que ja han aca­bat d’estu­diar anem a tots els que podem i apro­fi­tem per fer turisme.

Troba mol­tes rivals?

Hi ha pro­ves en què hi ha molta més par­ti­ci­pació que en d’altres. Però, per exem­ple, en la meva, que és molt com­pli­cada, com més gran et fas es com­plica més. Però, fins i tot, ens podem tro­bar una dot­zena, o catorze, en un mun­dial. De vega­des som més a la cate­go­ria de 65 que a la de 35.

Què és el que més li agrada de la cate­go­ria màster?

La soli­da­ri­tat que hi ha amb la resta d’atle­tes. Hi ha molta com­pa­nyo­nia. Si et veuen algun defecte miren d’aju­dar-te. Les abraçades quan aca­bem la prova, les feli­ci­ta­ci­ons, ens fem sem­pre foto­gra­fies... És molt bonic.

El 2019 va batre qua­tre rècords del món. És la seva millor fita?

Sí. No és fàcil batre rècords. Aquell any vaig estar ins­pi­rada. Aquest, també, a l’hivern he fet rècord del món, però se m’ha com­pli­cat la vida perquè vaig tenir dues bron­qui­tis segui­des que em van durar molt i això em van com­pli­car les coses.

I quina fita és la que recorda més?

El mun­dial a Torun del 2019. Hi anava amb una lesió que set­ma­nes abans m’impe­dia córrer. S’anava com­pli­cant, però jo no parava. Al final vaig atu­rar-me una set­mana. Vaig deci­dir des­can­sar fins al cam­pi­o­nat, allà escal­fa­ria i lla­vors deci­di­ria. Quan vaig començar a escal­far vaig veure que no seria fàcil i el meu entre­na­dor, el meu home, em va dema­nar que no ho fes. Però jo soc molt tos­suda i vaig fer-ho.

I com va aca­bar?

Al final vaig aca­bar les tan­ques i abans dels vuit-cents metres ja anava pri­mera. Vaig cal­mar-me i vaig deci­dir no forçar, però em van venir a dir que por­tava vint punts per sobre del meu rècord ante­rior del món, i que podia millo­rar-lo, i així va aca­bar sent. Vaig pas­sar de no saber si podria com­pe­tir a empor­tar-me un rècord del món. Vaig veure que és millor inten­tar-ho que no que­dar-se al camí.

Ha com­plert algun somni?

El meu somni és poder anar com­pe­tint, i de moment l’estic com­plint.

Es posa algun límit?

No. La data me la posarà el meu cos, però men­tre el cos m’ho per­meti física­ment i men­tal­ment em va molt bé.