El desnivell no enganya

La segona set­mana de la Vuelta resulta d’allò més pro­fi­tosa per als cor­re­dors que acon­se­guei­xen entrar en l’esca­pada, perquè Mic­hael Woods sumava la seva ter­cera victòria en la cursa espa­nyola ahir a Anca­res (pri­mera, amb 7,5 km al 9,3% de mit­jana i pics del 15% en la segona mei­tat), en soli­tari com havia pas­sat els tres dies abans i, per ter­cer cop des del pri­mer dia de des­cans, amb Marc Soler entrant ter­cer. Els tres pri­mers ports del dia van ser­vir a Wout van Aert per superar Adam Yates en la clas­si­fi­cació de la mun­ta­nya, i l’últim, a Pri­moz Roglic per acos­tar-se encara més a Ben O’Con­nor al cap­da­munt de la gene­ral, amb els Red Bull posant con­tra les cor­des el mallot ver­mell després que els Movis­tar amb prou fei­nes reta­lles­sin els 17 minuts d’avan­tatge que tenia l’esca­pada i, el seu cap de files, Enric Mas, un altre dia sense que li toqui l’aire a la cara perquè va anar a roda de l’eslovè fins que va tenir for­ces i, després, va aca­bar entrant a meta ser­rant les dents per poder seguir la de Ric­hard Cara­paz.

Vint-i-qua­tre cor­re­dors for­ma­ven el grup cap­da­van­ter, amb Van Aert i tres homes de l’UAE: Soler, Vine i McNulty. El vila­noví es que­da­ria sol per una cai­guda dels seus dos com­panys bai­xant el penúltim port, en un revolt a la dreta que feien recte –un dels dos salta la pro­tecció i tot–, i quan el vila­noví, que havia fet un gran esforç per recu­pe­rar el temps per­dut en l’ante­rior des­cens i ata­cava a 2,4 km de coro­nar, amb 10 homes en l’esca­pada, veia com el mallot verd quasi li treu els adhe­sius de la bici per sumar els punts en joc a dalt.

Woods (1986), quan que­da­ven cinc can­di­dats a la victòria, entre ells el català, afron­tava els últims 5 quilòmetres, els més durs, en soli­tari per endur-se el premi i ser el quart més veterà a fer-ho a la Vuelta; en la prèvia d’un cap de set­mana gran: avui amb l’etapa més llarga (200 km) i demà amb el final al Cuitu Negru.