L’arti­cle 7.9.5 des­qua­li­fica els atle­tes que dei­xin anar la cor­retja que els uneix al seu guia abans de cre­uar la línia final. És el text a què es van reme­tre els jut­ges per dei­xar sense meda­lla Elena Con­gost, que tor­nava a com­pe­tir en uns Jocs Paralímpics –els seus cin­quens, després d’un parèntesi a Tòquio– i que, després de l’or a Rio, cele­brava un altre podi. La seva millor marca per­so­nal (3h00.48) li donava la meda­lla de bronze, en l’última jor­nada dels Jocs Paralímpics de París. Minuts després, però, la cla­te­llada.

El guia de Con­gost, Mia Carol, havia arri­bat molt i molt just de for­ces als últims metres de la marató i va estar a punt de caure. “He dei­xat anar la corda un segon perquè la per­sona que tenia al cos­tat se n’anava de mor­ros a terra. De seguida he tor­nat a aga­far la corda i hem entrat a meta”, rela­tava l’atleta esta­blerta a Gurb. Ni la bre­ve­tat del gest ni el generós marge res­pecte a la quarta clas­si­fi­cada van ser argu­ments perquè l’apli­cació del regla­ment no fos impla­ca­ble. “Només diuen que he dei­xat anar la corda un segon i com que l’he dei­xada anar ja està, no hi ha marxa enrere. No entenc que ningú pugui rao­nar ni enten­dre la situ­ació, que no és per fer trampa ni per arros­se­gar un atleta com s’ha donat a la pista. La següent atleta ve a tres minuts de mi. Em des­qua­li­fi­quen per haver estat per­sona, per un ins­tint”, argu­men­tava l’atleta, “des­tros­sada” però també “molt orgu­llosa” per tot el que havia fet. L’oso­nenca, de 36 anys i mare de qua­tre fills, pateix per una altra con­seqüència del fet d’haver-se que­dat sense meda­lla: “És trist perquè a més venia d’estar sense beca i era un dels meus objec­tius. No tor­naré a acon­se­guir beca i em dei­xa­ran fora de tot.”

L’altra cata­lana, Maria Car­men Pare­des, va entrat desena (3h36:29), però va pujar fins al vuitè lloc per una segona des­qua­li­fi­cació.