Per­fec­ta­ment. Pre­pa­rant ja el mun­dial a prin­cipi de novem­bre a Las Vegas.

M’entreno qua­tre dies a la set­mana, nor­mal­ment són dilluns, dimarts, dijous i diven­dres. Començo a les vuit del matí i faig peses amb un entre­na­dor. Després em dutxo, esmorzo, me’n vaig a casa i, a dos quarts de qua­tre, torno una altra vegada al gimnàs i faig una mica de càrdio. Després, a par­tir de quarts de sis, començo amb les clas­ses de judo de tots els nivells, fins a dos quarts de deu de la nit.

Vaig començar amb 15 anys. L’any 1967, amb 18 anys, vaig venir al GEiEG i vam crear la secció de judo. Ara, aquí a Girona hi ha tres ins­tal·laci­ons, però quan vam començar hi havia una sala de ball, on muntàvem i des­muntàvem els tata­mis cada dia. Ara fa 47 anys que faig d’entre­na­dor i coor­di­na­dor.

Sí, havia fet karate gai­rebé qua­tre anys. M’agra­dava i hi tenia traça, perquè era molt prim, molt espi­gat. Ara ja no ho soc tant [riu]. Però el pro­fes­sor era de Palamós i va dei­xar de venir aquí a Girona. Lla­vors, em vaig dedi­car en cos i ànima al judo.

De petit, era una mica revoltós; ho direm així [riu]. I quan vaig poder deci­dir fer un esport deter­mi­nat, vaig pro­var el judo i em va agra­dar. No és com la gent creu, vinga cops i cops. El pri­mer que t’ense­nyen és a saber caure i, sobre­tot, el res­pecte cap als altres. Això i la dis­ci­plina que hi ha és el que més m’agrada.

El 2019 estava pre­pa­rat men­tal­ment, física­ment i tècni­ca­ment. Ho tenia tot. Vaig que­dar campió de Cata­lu­nya, d’Espa­nya, d’Europa indi­vi­dual i per equips, i del món. I l’any següent venien les Olimpíades del 2020 a Tòquio, les de vete­rans. Va arri­bar la pandèmia i van sus­pen­dre-ho el 2020, el 2021 i el 2022. M’hau­ria agra­dat aca­bar la car­rera com­pe­ti­tiva al Japó, perquè, de la manera que estava, tenia opor­tu­ni­tats de pujar al podi, però no va poder ser.

El de les Canàries, del cam­pi­o­nat d’Europa del 2019. Érem 1.400 judokes i diver­sos equips. Jugàvem a casa. El pavelló estava ple a ves­sar. Pri­mer vaig llui­tar en indi­vi­dual i vaig que­dar campió. I després en equip, que vam for­mar el famós equip TM5, que en el dia d’avui encara ens reu­nim cada any, i amb aquell equip vam que­dar cam­pi­ons. Vam gua­nyar les qua­tre potències més for­tes que hi havia: Ale­ma­nya, França, la República Txeca i Itàlia. El pavelló s’ensor­rava.

Entre­nar les cri­a­tu­res és genial. Hi ha dies que els aga­fa­ries pels peus perquè n’hi ha de tot tipus... Però gau­deixo molt amb ells. I ells, tot i la cara que tinc de dolent, gau­dei­xen molt amb mi. Porto molts anys i per les meves mans ha pas­sat quasi tot Girona. Però entre­nar i com­pe­tir són dues coses molt dife­rents. Aquí ens ho pas­sem molt bé, però les com­pe­ti­ci­ons és una altra cosa. Quan en una com­pe­tició que por­tes entre­nant tot un any arri­bes i et tiren a terra, és molt dur. Si et passa com­pe­tint, t’ho has de men­jar tu, però si por­tes la gent a com­pe­tir t’has de men­jar la teva decepció i la dels teus. Cada cosa té la seva par­ti­cu­la­ri­tat i a mi m’agra­den totes dues.

Men­tre jo tin­gui acti­tud i ritme per seguir enda­vant, no ho dei­xaré. L’esport de vete­rans ara està en auge. El nos­tre és més com­pli­cat, perquè estàs aga­fat a un altre, i en el moment que cedei­xes ja saps el que et toca. Però es pot fer esport tota la vida. Quan em vaig lesi­o­nar de la cama hi vaig haver d’estar sis mesos, parat, ho vaig pas­sar molt mala­ment. Ara en faré 76, i com que fins ara les pro­ves mèdiques sem­pre han anat sor­tint bé, seguiré com­pe­tint.

A la cama esquerra tinc tren­cada la tíbia i el peroné. Em vaig lesi­o­nar a la final del cam­pi­o­nat d’Espa­nya del 2015. Tinc una placa de 15 cm. Tot i això, les lesi­ons greus al nos­tre esport són mínimes.

No. Ho havia anun­ciat, però estar asse­gut veient com com­pe­tei­xen els altres... Pre­fe­reixo ser-hi jo també. Arri­barà un dia que hauré de dir prou, però fins al dia d’avui soc el veterà d’Espa­nya amb més èxits a l’esquena i qui vin­gui dar­rere haurà de tre­ba­llar fort si em vol atra­par. Ara vaig pel mun­dial, i si l’acon­se­gueix-ho serà el ter­cer or. Si em surt bé, segu­ra­ment seguiré, però serà el cos qui deci­dirà.

Gràcies al judo tinc qua­li­tat de vida. Gràcies al judo conec moltíssima gent a nivell mun­dial. Que els pares em dei­xin les cri­a­tu­res amb totes les con­seqüències, crec que no té preu. L’esport és sa per a tot el món. Gràcies a tot això tinc una gran qua­li­tat de vida.