“Badosa està al 65% del que pot arribar a ser”

He inten­tat que sigui més pro­ta­go­nista, més agres­siva. Li he can­viat una mica el ser­vei, reta­llant-lo una mica. El que vull és que agafi esta­bi­li­tat en el dia a dia, que és el que la porta a ser més regu­lar, com ha demos­trat en aquests sis últims mesos, gai­rebé totes les set­ma­nes en les eli­mi­natòries finals. És una juga­dora nas­cuda per ser-hi. No sé si un gran eslam, però estic segur que algun títol més alt que un 500 l’aca­barà gua­nyant.

És una de les coses que ha millo­rat, perquè venia d’una lesió de nou mesos i encara que esti­guis recu­pe­rat no aca­bes d’estar al cent per cent. Fins a Roma, que es va infil­trar per segon cop, seguia tenint molèsties. Al tor­neig d’abans de Wim­ble­don ja li vaig veure un canvi molt gran. Té molta potència i quan està bé de cames el joc flu­eix.

Sí, perquè fins que ell no va tor­nar, el dia a dia era amb molèsties a l’esquena. Antona va tor­nar després de Roma, que és quan hi va haver el canvi més gran en el seu físic i el seu tre­ball era cons­tant.

Fins fa tres anys jo jugava al cir­cuit mas­culí. I no domi­nava el femení tant com ara. Ales­ho­res, m’ha apor­tat saber ges­ti­o­nar millor la juga­dora, enten­dre que la dona té el període i que sovint és més vari­a­ble emo­ci­o­nal­ment. Després, jo soc tran­quil i no ho porto dife­rent que si portés un altre juga­dor o juga­dora. La conec des que tenia vuit anys i no se’m fa com­pli­cat dir-li el que crec.

Tenia pen­sat anar als Estats Units a fer d’entre­na­dor per for­mar-me, i abans de mar­xar vaig entre­nar una juga­dora durant un mes. I vaig anar a Miami i abans de tor­nar vaig anar a veure la Paula, que jugava allí con­tra Rybakina. Allà, no tenia entre­na­dor. Jo, sin­ce­ra­ment, ho des­co­nei­xia. Em va dir si la podia aju­dar en els següents deu dies i li vaig dir que és clar que sí.

Sí, però per la meva manera de ser, mai m’ha impac­tat una pista gran, ni mol­tes coses. Pot­ser perquè la conec des de fa molts anys. Des del pri­mer dia i tot i que temps enrere havia entre­nat amb ella, em va sor­pren­dre molt el nivell que té.

I tant. Tot i que és veri­tat que el ten­nis femení està millo­rant molt i si bai­xes qual­se­vol et pot sor­pren­dre. Hi ha sis o set ten­nis­tes d’un nivell altíssim com Swi­a­tek, Saba­lenka, Pegula, Rybakina... És cert que dins d’aquest gru­pet Swi­a­tek i Saba­lenka fins ara han des­ta­cat.

Total­ment. Jo ho vaig viure com a ten­nista, però a un altre nivell, evi­dent­ment. És una situ­ació dife­rent de la d’altres esports.

Els juga­dors són molt intel·ligents i saben quan t’han de dir les veri­tats. Si t’espre­men al màxim, tu com a juga­dor ho saps. També he après una cosa. Dels pri­mers sis mesos, que no guanyàvem tants par­tits, als següents sis mesos, en què sem­bla que siguem els millors, no ha can­viat res. Ni quan va bé està tot tan bé, ni quan va mala­ment ets el pit­jor del món.

En una con­ferència a Màlaga em pre­gun­ta­ven què em supo­sava més avan­tatge, haver estat juga­dor o conèixer la Paula des de petita. Li vaig res­pon­dre que ser juga­dor. Jo sabia qui­nes mira­des podia fer, quins comen­ta­ris. Si no ho has vis­cut, pot ser que no ho enten­guis. Jo, per exem­ple, vull que sigui més agres­siva, i entenc que en un 4-4 o un 5-5 pot ser que no hi jugui tant. Sem­pre li dic que pre­fe­reixo que tre­gui la tensió que no pas que la retin­gui.

Tre­ba­lla­rem molt la base física. També que sigui més agres­siva, que pugi més a la xarxa i que millori el per­cen­tatge de ser­vei. És molt com­pleta. Es tracta de petits recur­sos per ser millor.

És la diferència entre els grans ten­nis­tes i gent com jo, per exem­ple, que no m’agra­dava jugar a la cen­tral del Godó.

N’és un, tot i que és cert que quan veus gent com la Paula t’ado­nes que tenen alguna cosa que ja la por­ten a dins. Són gent que es por­ten al límit entre ells. Com vam veure en el par­tit de la Billie Jean King entre la Paula i l’Iga Swi­a­tek, i allí és on veus la diferència entre les millors i la resta.

Se’n poden extreure mol­tes coses posi­ti­ves. Veure que no està gaire lluny de la pràcti­ca­ment millor del món i que té marge de millora físic i en petits detalls. Per mi encara està a un 65% del que pot arri­bar a ser. Sobre­tot, ha fet un pas enda­vant men­tal­ment i la veig més madura que mai. Haver estat gai­rebé un any fora del cir­cuit l’ha fet madu­rar. Està pro­gres­sant molt ràpida­ment física­ment i en el ten­nis agafa molt ràpid el con­cepte. Creu en la manera com la vull fer jugar.

Segur. Que parli tot­hom de tu a segons quina edat no és fàcil. Per exem­ple, Alca­raz va per­dre a la segona eli­mi­natòria del US Open d’enguany i hi havia crítiques quan ha gua­nyat Roland Gar­ros, Wim­ble­don i ha acon­se­guit la plata als Jocs. És molt fort. O t’aïlles d’això o segons a quina edat et pot afec­tar molt.

No n’hem par­lat gaire. Quan veus que cada dia has d’aten­dre els mit­jans i de vega­des aca­bes de fer un mal entre­na­ment o un mal par­tit i has d’estar mitja hora con­tes­tant pre­gun­tes, una petita rellis­cada –que a mi, sin­ce­ra­ment, també em podria pas­sar– t’acaba suc­ceint. No només amb el català, sinó amb qual­se­vol cosa. Òbvi­a­ment la va afec­tar molt perquè ella parla en català i aquí és casa nos­tra. Par­lar cada dia no és fàcil.

Ha arri­bat un punt en què ho porta bé i se sap abs­treure dels comen­ta­ris. Sap que ni quan gua­nya és la millor ni quan perd la pit­jor.

És molt exi­gent. Nosal­tres mar­xem el 23 de desem­bre i vam aca­bar l’any el 15 de novem­bre. És una bar­ba­ri­tat. Els cinc o sis WTA 1000 que són de set­ma­nes aca­ben fent que el calen­dari sigui una ani­ma­lada.

Pri­mer juguem un tor­neig d’exhi­bició a Abu Dhabi al desem­bre i després a Bris­bane i Ade­laide.

Costa. En l’àmbit espa­nyol també costa. Abans, en ter­mes de fede­ració, quan jo jugava hi havia grups de tre­ball amb els millors de cada any o de cada dos anys tant amb l’espa­nyola com la cata­lana, que això aju­dava molt. Ara des­co­nec una mica com ho estan fent però costa.