Luz Marina Velásquez
Atleta màster
“Confio poder córrer maratons quan arribi als vuitanta”
“A la primera cursa m’hi vaig apuntar amb 15 dies d’antelació, vaig anar a provar i la vaig acabar amb bon temps”
“A les maratons de Tòquio i Sydney només érem 10 persones de 70 anys i jo, l’única dona d’Espanya”
-
VÍDEO: L'entrevista a Luz Marina Velásquez. L'ESPORTIU
-
Luz Marina Velásquez i les seves medalles de ‘finisher’ AINA VALL.
Si tingués 40 anys no tindria límits, però soc conscient de la meva edat. Hi vaig amb tot, però amb tot el que puc
No se li acaba l’energia. Té 70 anys i arriba vestida d’esport, amb una motxilla on duu totes les medalles que ha aconseguint fent curses. No pesen poc. Va començar a córrer amb 55 anys i els últims deu ha superat tres reptes majúsculs: acabar les sis majors, les maratons més importants del món, les sis superhalfs, les mitges maratons més importants del món. I ara, també les cinc mitges maratons més importants d’Espanya.
Com es troba avui?
Una mica cansada. Ahir no em vaig entrenar, però diumenge vaig fer la Behobia, la cursa amb què vaig completar el circuit estatal Plàtan de Canàries. Ja l’havia fet tot, però no em va comptar per la pandèmia.
I com va anar?
Superbé, perquè va fer un temps fantàstic.
Perquè no és el primer cop que l’ha fet, oi?
No, aquesta és la quarta o la cinquena que faig.
Com comença la seva història amb l’atletisme?
Una mica per casualitat. Sempre havia fet la cursa del Corte Inglés i la de la Mercè amb el meu fill quan era petit. Després ja em vaig anar animant i vaig fer la primera mitja marató a veure si acabava, i va anar molt bé. Llavors ja va ser una rere l’altra. Un camí de provar sensacions, però sempre com a excusa per vincular-ho al turisme.
I va ser tot un camí de coincidències…
Sí, la primera marató em semblava que no estava preparada. Abans de la cursa feien unes proves de 30 km per provar-se. Vaig anar-hi i vaig acabar bé, saltant, xiulant, i vaig dir: “Ah, doncs si és això, m’apunto.” Em vaig apuntar amb 15 dies d’antelació, quan el normal és preparar-se quatre o sis mesos abans. Vaig anar a provar i la vaig acabar i amb bon temps.
Perquè sempre ha acabat totes les curses.
Totes. Aquest any a la mitja marató de Madrid vaig tenir una baixada de sucre, però vaig acabar. No m’importa el temps però sí acabar-les.
I tot comença amb el seu fill.
Sí a partir de llavors he anat fent sola i portant-hi també els nets, cadascú amb el seu temps. Els meus nets sempre em diuen: “Àvia, si vas molt lenta!” [riu].
I viatgen tota la família?
No, no, la boja soc jo [riu].
Deu ser l’única de la seva edat?
En alguna cursa sí. A Tòquio i a Sydney, era l’única dona d’Espanya de setanta anys i érem només unes deu persones de setanta.
Com comença el repte de fer les millors maratons del món?
El 2018 vam anar amb el meu fill a fer una marató al Sàhara. I després vaig dir: “Va, m’animo.” El 2019 vaig fer la marató de Nova York. El 2020 un parell més, i el 2021 tres o quatre, però no em van valer per la pandèmia i vaig haver de repetir. El 2022 vaig anar a Chicago i a Boston. El 2023 a Londres, Cardiff, Copenhaguen i Lisboa. I el 2024 he fet Tòquio, Sydney, Behobia i ara València.
També ha provat algun triatló.
Sí, dos o tres, però vaig tenir un accident i em van tocar tres operacions. Llavors ja vaig decidir que córrer i prou.
Normalment quin temps fa?
En una marató [42,195 km] estic entre 4h10 i 4h50. En cap he passat de les 5 hores. La millor que he fet ha estat amb 4h10. I en la mitja marató [21,097 km] he fet uns 1h 54’ en la millor.
Té comptades totes les curses que ha fet?
Sí, unes 720 en 15 anys.
Va començar força tard. Costa notar millores?
Costa, costa molt. Perquè els joves es recuperen molt ràpid. Jo no vaig al seu ritme dins les meves possibilitats i intento, sempre que puc, fer una mica més, però és complicat.
Com s’entrena?
No tinc entrenador perquè soc molt desordenada. I no m’he tancat en una sola distància, faig de tot, i és difícil personalitzar els entrenaments. En la mesura que puc. Generalment m’entreno els dimarts, dimecres i dijous i, depèn de les curses també els caps de setmana.
Ara està jubilada, però quan va començar ja ho estava?
Abans era impossible. Viatjava molt per feina també. Un cop em vaig jubilar aquesta ha estat la meva via d’escapament.
I després de tot això, quin és el seu objectiu?
Ja he acabat les més importants i per tant ara vaig a les ciutats que em cridin més l’atenció. Miami, que sempre coincideix amb Barcelona, m’agradaria.
Què és per a vostè l’atletisme?
És llibertat. És passió. És il·lusió. No és fàcil, t’has d’esforçar molt, però la satisfacció de quan acabes ho val tot. A mi em dona pau, alegria, vida. I a més, he conegut molta gent arran d’això, i és fantàstic compartir-ho.
Es posa data límit?
Mentre el cos i l’economia m’ho permetin vull anar continuant. No et pensis, eh, el meu genoll [riu], però mentre pugui seguir amb condicions, em fa molt feliç.
Perquè té clars els seus límits...
Sí. És important. Si tingués 40 anys no en tindria cap, però soc conscient de la meva edat. I vaig amb tot, però tot el que puc. Cada cop vaig més relaxada perquè no em vull trencar. Espero amb 80 anys, si encara hi soc, continuar fent maratons.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.