Bé, de vacan­ces i recar­re­gant bate­ries per al nou tri­mes­tre.

Sí, estic fent el bat­xi­lle­rat científic, tot i que també faig assig­na­tu­res d’història, que també m’agrada molt.

M’encan­ta­ria estu­diar psi­co­lo­gia per aju­dar les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat a sen­tir-se inclo­ses en el món i a no sen­tir-se dife­rents.

Hi estic molt acos­tu­mada. Des que tinc memòria he con­vis­cut amb això. Em costa voca­lit­zar, de vega­des no con­trolo del tot la vista i a l’hora de cami­nar vaig una mica de pun­te­tes. I nor­mal­ment faig ser­vir la mà esquerra, perquè el braç dret el tinc més curt.

M’he sen­tit molts cops dife­rent. Sovint la gent que no tenia res em feia el buit. Sem­pre he llui­tat perquè això no passés, però com que soc tímida m’ha cos­tat. Intento que la gent em vegi com una per­sona que pot fer de tot encara que tin­gui limi­ta­ci­ons.

Sí, penso que puc fer el 99% de les coses, pot­ser amb més len­ti­tud. He fet l’edu­cació primària i l’ESO sense pràcti­ca­ment cap modi­fi­cació, només amb alguna adap­tació per orga­nit­zar-me el temps, però la resta, igual que els altres.

Els meus pares des de ben petita van voler que fes esport. Em van voler apun­tar a pati­natge, però l’entre­na­dor no tenia gaire interès a adap­tar l’esport. Després vaig fer dansa, però no hi estava gaire còmoda, i al final vaig ater­rar a la secció d’esport adap­tat del GEIEG i vaig anar pro­vant de tro­bar-hi el meu lloc. Vaig començar amb el fut­bol, però érem molt pocs a l’equip i, tot i que vaig anar al CAR de Sant Cugat a fer unes tec­ni­fi­ca­ci­ons adap­ta­des, a par­tir de la pandèmia ja no hi va haver equip i l’any següent ja vaig començar amb l’atle­tisme.

M’agrada molt més l’atle­tisme. El fut­bol se’m feia ruti­nari, però amb l’atle­tisme mai saps com serà l’entre­na­ment, sem­pre hi ha coses a millo­rar. Són dife­rents esports dins d’un de sol, i això és el que m’agrada, el canvi.

Sí, faig salt de llar­gada, llançament de pes i jave­lina, i corro 100 i 200 metres lli­sos.

M’encanta la jave­lina i el salt de llar­gada. També m’agra­den molt els 100 metres lli­sos. Els 200 i el llançament de pes m’agra­den però no m’aca­ben de convèncer.

Sí, però en l’àmbit de Cata­lu­nya. Al prin­cipi, encara que no feia grans mar­ques, que­dava pri­mera o segona perquè hi havia molt pocs com­pe­ti­dors. En els 100 metres lli­sos, on més com­pe­ti­dors hi ha, només som tres nenes. En els esta­tals sí que m’he tro­bat amb més gent i ja no faig podis.

Sí, m’estic pre­pa­rant per fer mar­ques que em per­me­tin anar als euro­peus o als mun­di­als, perquè m’encan­ta­ria anar als Jocs de Los Ange­les, però neces­sito millo­rar moltíssim.

M’entreno als ves­pres i intento anar-hi tres dies a la set­mana, però mol­tes n’aca­ben sent dos perquè sem­pre tinc molta feina..., però el diven­dres i un altre dels dos dies no hi fallo. Als matins vaig a classe, després extra­es­co­lars, atle­tisme i, un cop acabo l’entre­na­ment, acabo de fer deu­res també.

M’entreno amb un grup de salt, i sem­pre he tin­gut la mateixa entre­na­dora, que em fa entre­na­ments espe­ci­a­lit­zats. Sem­pre intenta que m’entreni amb els altres i em sento molt aco­llida.

És la meva via d’esca­pa­ment. El meu dia a dia com a estu­di­ant és molt monòton i en els entre­na­ments és quan tinc un res­pir per fer alguna cosa dife­rent. A més, em per­met tenir una vida sana, des­con­nec­tar i prac­ti­car un esport que puc dis­fru­tar en la seva ple­ni­tud.

Sí, al llarg de la meva vida m’he sen­tit apar­tada per dife­rents grups, sobre­tot a l’escola, i l’atle­tisme ha estat un dels pocs llocs on he pogut tro­bar un grup en què se’m tingués en compte.

Ara començaré tots els cam­pi­o­nats. El pri­mer tri­mes­tre pràcti­ca­ment no com­pe­teixo, només en unes pro­ves inter­nes del GEIEG, i ara a par­tir del gener començaré. De gener a juny, sis mesos de com­pe­tir i sis mesos de des­cans.