“Durant el 2024 he complert alguns somnis”

El 2024 ha estat l’any. L’any ideal. Difícil­ment en cap altre any es podrà igua­lar això. El que més pesa és l’or olímpic, per com hem vis­cut aquests Jocs, i per tot el que engloba aquest any en què hem jugat tres com­pe­ti­ci­ons. Mai a la vida havien coin­ci­dit euro­peu, mun­dial i Jocs el mateix any i crec que no tor­narà a pas­sar mai més. I a tot això, s’hi afe­geix haver gua­nyat la Cham­pi­ons i les super­co­pes d’Europa i d’Espa­nya amb el CN Saba­dell. És un any en què per­so­nal­ment s’han com­plert alguns som­nis.

En el meu cas ja era la quarta par­ti­ci­pació olímpica i després d’haver per­dut dues finals era el títol que em fal­tava, el que més desit­java. Per això, el fet de gua­nyar va ser com tocar el cel i per mi ja no hi ha res com­pa­ra­ble amb aquest or olímpic. Diguem, en tot cas, que està al mateix nivell que quan vam gua­nyar el mun­dial el 2013, amb tot el xou mun­tat aquí a Bar­ce­lona.

Jo esta­ria encan­tada que es fes i que es donés més bombo al water­polo femení. Pocs equips tenen una tra­jectòria com la que hem acon­se­guit aquests anys i crec que es podria fer una bona trama perquè també hi ha mol­tes coses a poder expli­car.

Ho recordo amb molta emoció. Vaig viure les semi­fi­nals i la final com si estigués en un estat de xoc. Com si no em cregués el que m’estava pas­sant, el que estàvem vivint, amb tot aquell ambi­ent a la pis­cina. Mira que he jugat par­tits a la meva vida i mai havia jugat en un esce­nari com aquell. La semi­fi­nal con­tra els Països Bai­xos ja va ser espec­ta­cu­lar, amb la seva remun­tada, l’empat i després els penals. Vam tenir alts i bai­xos, i va ser com una mun­ta­nya russa d’emo­ci­ons. I quan vam gua­nyar l’or con­tra Austràlia va ser com si estigués flo­tant. Em va cos­tar, assi­mi­lar tot allò.

Sí, i tant. És com sem­pre. Cada qua­tre anys hi ha Jocs Olímpics i tots els esports tenim més veu i visi­bi­li­tat, però mai ens podrem equi­pa­rar a l’esport rei, que és el fut­bol. Agraïm als mit­jans que donin valor al que hem acon­se­guit i segui­rem llui­tant per dei­xar aquest esport molt millor que quan nosal­tres vam començar. Espero que el meu lle­gat sigui molt millor del que jo em vaig tro­bar quan vaig començar perquè ales­ho­res no hi havia res. Ha estat un procés lent i cada cop es parla més d’esport femení i en aquest cas de water­polo femení.

Em va sob­tar perquè no comp­tava que prengués aquesta decisió, però ho entenc. No hi ha res a dir. Ja ho ha gua­nyat tot. Deu voler viure altres experiències.

Bas­tant dis­tant. Ell té la seva manera de pen­sar, té les seves juga­do­res, sap el que vol i com ho vol i ja està. S’ha de dir que som juga­do­res amb molta dis­ci­plina, amb molta ambició, i posem molt de tre­ball i esforç en el que cre­iem.

Va ser una decisió con­junta. Després d’aquest any, neces­si­tava des­can­sar i estar amb la família per tor­nar amb més ganes i moti­vació. Ni m’he reti­rat de la selecció ni m’han fet fora, encara hi ha Maica per a temps. La llista és llarga i així hi ha mol­tes juga­do­res joves que podran dis­po­sar de minuts.

El 2016, amb el meu germà Víctor, ens va sor­gir l’opor­tu­ni­tat de com­prar un negoci de per­ru­que­ria, amb una part de cen­tre d’estètica, a Sant Cugat del Vallès. Vam obrir aquell saló i a poc a poc hem anat ampli­ant el negoci. Vam obrir un segon cen­tre a Saba­dell, a Vol­pe­lle­res, el 2021, i aquest mateix any un ter­cer al cen­tre mateix de la ciu­tat. He paten­tat la marca La Salo­nería i volem fer franquícies per con­ti­nuar crei­xent, perquè ja tenim l’estruc­tura molt ben mun­tada. És un món molt dife­rent del meu, però també m’agrada molt.

M’agra­da­ria con­ti­nuar-hi vin­cu­lada d’alguna manera perquè el water­polo m’ha fet i em fa molt feliç. Encara no sé com, però m’agra­da­ria con­ti­nuar-hi lli­gada d’alguna manera.

En aquest sen­tit, es pot dir que soc una afor­tu­nada perquè quan vaig començar en el water­polo no es cobrava res. Vam acon­se­guir els pri­mers con­trac­tes i que el water­polo femení espa­nyol es pro­fes­si­o­na­litzés. Es pot dir que em sento pio­nera en el fet d’haver can­viat la història del water­polo femení aquí. Estic molt orgu­llosa d’aquest lle­gat i d’haver par­ti­ci­pat a obrir aquest camí. Ha estat un canvi difícil i queda molt per fer, però ara no em puc quei­xar. He llui­tat moltíssim i sí, tinc un coixí, però això no vol dir que quan ple­gui no hauré de fer res més a la vida. M’he pre­pa­rat i he estu­diat [és lli­cen­ci­ada en publi­ci­tat i rela­ci­ons públi­ques, i té un màster en Dir­com] perquè la meva família m’ha cons­ci­en­ciat moltíssim i per no haver de patir quan deixi el water­polo.

Segu­ra­ment. Però amb l’experiència acon­se­guei­xes tro­bar altres moti­va­ci­ons. Amb els can­vis gene­ra­ci­o­nals, hi ha noies que apor­ten altres punts de vista i ho vius tot d’una altra manera. De totes mane­res, la meva ambició i com­pe­ti­ti­vi­tat no me la traurà ningú perquè quan em tiro a la pis­cina jo sem­pre vull gua­nyar. Soc així de cor i de cap. En el dia a dia pot­ser sí que neces­sito que m’empe­nyin més les meves com­pa­nyes i que hi hagi un ambi­ent sa i diver­tit.

Sí, perquè son juga­do­res que arri­ben amb mol­tes ganes de gua­nyar la Cham­pi­ons i ens empe­nye­ran cap aquest objec­tiu. Jo vaig començar abans, però amb la Rita [Kest­helyi] pràcti­ca­ment hem cres­cut jun­tes. Hem coin­ci­dit des de fa molts anys en el water­polo inter­na­ci­o­nal i m’agrada molt com­par­tir equip amb juga­do­res d’aquest nivell, juga­do­res que m’apor­ten, que m’ense­nyen i que em fan gau­dir del seu water­polo. Com­par­tir aquests moments és un goig i m’ajuda a venir a entre­nar-me cada dia i a veure què apre­nem les unes de les altres.

Molts anys es diu el mateix, però al final no són els noms, perquè si l’equip no està for­mat, oblida’t d’acon­se­guir títols. Les estre­lles també es poden esta­ve­llar. Vam començar la tem­po­rada amb molt pocs entre­na­ments pre­vis, en què pràcti­ca­ment no ens coneixíem, però ara ja estem molt millor, ja sabem a què juguem i és tot molt més fàcil. Hi ha altres equips amb molt de talent i amb mol­tes ganes de gua­nyar-nos, i hau­rem d’estar con­cen­tra­des al cent per cent.

Estic super­feliç perquè la Judith és una de les meves millors ami­gues. Estic molt con­tenta per ella i amb ganes que arribi. Penso que s’hau­ria de nor­ma­lit­zar molt més. Som dones, som espor­tis­tes i podem ser mares, evi­dent­ment, i això s’ha de res­pec­tar i que se senti acom­pa­nyada. Des del club s’ha trac­tat molt bé.

De moment, tinc con­tracte fins al 2026. Amb l’edat que tinc, ara la recu­pe­ració costa molt més que abans. Es nota molt. Els Jocs de Los Ange­les, per exem­ple, els veig super­lluny. Com a espor­tista, és molt difícil de dir si hi arri­baré o no. Més que any a any, es pot dir que gai­rebé vaig dia a dia, gau­dint dels par­tits, i d’alguns moments dels entre­na­ments.

I tant! Gua­nyar la vui­tena Cham­pi­ons seria una fita lle­gendària perquè igua­laríem l’Oriz­zonte Catània, el club que més en té. Per a mi i per al club seria un orgull i un altre rècord a nivell per­so­nal. Seria molt espe­cial. Juguem per asso­lir aquests rep­tes i objec­tius. Dis­po­sem d’una plan­ti­lla amb ganes i talent, i amb juga­do­res que també merei­xen gua­nyar una Cham­pi­ons. Si han vin­gut aquí i la volen, doncs tant de bo la puguin gua­nyar. Després, al juliol, tin­drem el mun­dial de Sin­ga­pur amb la selecció.

Sí, tenia la data aga­fada des del 2023 i va ser el 20 d’octu­bre, el cap de set­mana després de la super­copa d’Europa. Va ser la cire­reta. El 2024 ha estat mera­vellós, serà difícil d’igua­lar, però espero que el 2025 també em porti cose­tes. Pot­ser em toca la lote­ria [riu].